NOM: El lluitador (The Wrestler)
ANY: 2008
DIRECTOR: Darren Aronofski
INTÈRPRETS: Mickey Rourke, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood
Amb “El lluitador”, Darren Aronofski ens mostra, sense embuts, la part més crua del fracàs. Amb un plantejament tan senzill com directe, teixeix un entramat al voltant de la vida de Randy Robinson, The Ram (el xai, el marrà), un lluitador de Wrestling que va viure els seus temps de glòria vint anys enrere i ara intenta tornar al cim. Una autèntica lliçó d’interpretació per part de Mickey Rourke –ressorgit de les seves cendres- i de Marisa Tomei arrodoneixen un film que es va endur menys premis dels que mereixia.
Els intents de Robinson de tornar a aixecar cap no deixen de retratar la vida real com és: inexpugnable i dura. A llarg termini, tot passa factura. I aquesta és la llei tan real que ens planteja la pel•lícula. Els excessos físics de Robinson són els que marquen el punt d’inflexió: quan ell ha de deixar allò pel qual ha viscut durant tants anys, allò que és l’eix dels seus esforços, el ring i la lluita, perquè li pot costar la salut i, en última instància la vida. Ha de renunciar a tot el que és i intentar arreglar una vida perduda, començant una relació amb l’stripper Pam –ja crescuda per a l’ofici- i intentar recuperar el contacte amb una filla que havia abandonat temps enrere. És aquest exercici d’introspecció el que dóna un enorme carisma a Robinson i fa que l’espectador s’hi apropi. Perquè, a diferència del que mostra entre les cordes del quadrilàter, és humà.
I d’aquesta manera, la pel•lícula crea diversos fronts que, tant per a cinèfils com per a novells, obre el debat i construeix nous punts de vista. Partint de l’argument principal, es deriva la profunda crítica a tot el circuit del Wrestling que tants diners mou arreu dels EUA, on tot és teatre i superficialitat. També, com Robinson afirma al final de la pel•lícula, “si vius al límit, l’espelma es consumeix pels dos costats”: aquí rau el punt més important de l’argument del film, en saber adaptar-se, en plantejar-se que hom no pot ser jove tota la vida i que el transcurs dels anys és el que, finalment, posa a lloc a tothom (com molt bé va definir Tom Wolfe a El periodismo canalla l’any 2000). També parla sobre la lluita per adaptar-se a un nou medi i l’acció humana que –per sobre del destí- és la que espatlla les coses quan tot sembla anar bé. O, fins i tot amb reminiscències de Matrix, de com es pot establir la diferència entre realitat o ficció quan Randy Robinson s’entossudeix que el coneguin per aquest nom, quan realment es diu Robin Ramzinski.
Tan sorprenent com atmosfèric és el ritme de la pel•lícula: lent, trist, d’acord amb l’ambient de la caiguda de Ram que Aronofski vol transmetre. Durant els combats el ritme es torna frenètic, accelerat, ple de l’adrenalina que Robinson respira. En definitiva, la pel•lícula sencera respira la vitalitat –elevada o decaiguda- del protagonista, i aquesta posada en escena ja és per se meritòria. És corprenedor el passeig de Robinson abans de saltar al “quadrilàter” de la carnisseria.
La fotografia i el color, en general, li donen un toc obscur, vellutat, fins i tot amb un punt vintage, potser per la nostàlgia dels anys vuitanta. La banda sonora d’Accept i el Boss acaben de donar forma al conjunt cohesionat que és el film.
En definitiva, Aronofski segueix sorprenent amb bones creacions cuidades fins al més mínim detall, i que es basen en el que és més important perquè una obra triomfi, sigui escrita o audiovisual: en la condició humana. En aquest cas, en la humanitat que s’amaga darrere dels fracassos.
dimecres, 15 de juny del 2011
dilluns, 30 de maig del 2011
Endrets sedueix l'IEC
Llorenç Soldevila i un grapat dels seus col·laboradors del projecte Endrets es presenten a la Secció Filològica de l’IEC, disposats a seduir, amb la seva tasca, els filòlegs allà congregats. I ho aconsegueixen.
Llorenç Soldevila, professor de la Universitat de Vic i erudit de les lletres catalanes, començà a recopilar textos relacionats amb la geografia catalana al voltant de trenta anys enrere. La seva passió per la literatura catalana el portà a recopilar material de manera minuciosa, metòdica, i donar-li forma, ja seriosament des del 2004, sota el nom de la Geografia Literària dels Països Catalans (aquí en podeu veure un primer plantejament: http://tinyurl.com/3zquwds). També ha aconseguit, amb el temps, arrossegar diversos col·laboradors que han construït el portal Endrets, la versió virtual de la Geografia Literària de Soldevila. I justament ambdós productes són els que ell i els seus ajudants presenten a l’IEC en sessió plenària.
El lloc triat per a la presentació és la Sala Pi i Sunyer, a la planta baixa de l’edifici. Aquesta sala, secundària dins l’IEC, podria ben bé ser la sala d’actes d’una població de certa envergadura. La taula dels ponents, que només ocuparan Llorenç Soldevila i Richard Samson, coordinador del projecte Endrets, ja té el projector i la pantalla preparats. Després dels primers moments de salutacions entre erudits i literats, de petites converses entre els membres de la secció filològica, els presents comencen a prendre possessió de la cinquantena de seients disposats a la sala. Aquesta, emperò, no queda plena del tot. La quarantena de persones espera el parlament dels oradors.
El president de la Secció Filològica de l’IEC, Isidor Marí, obre la presentació fent un breu discurs dempeus, des del públic, sense asseure’s a la taula. Senyal que ell també hi és present com a públic i no com a orador. Seguidament, Jaume Cabré, també assegut entre els literats, s’aixeca i fa un altre parlament, presentant en Soldevila i el projecte de manera breu. Un cop acaba, lliura el micròfon als ponents.
Soldevila comença parlant dels inicis del projecte i, sobretot, de com el seu mestre i mentor, Joaquim Molas (que en aquests moments no és present a l’IEC), l’havia influït en gran mesura per moure endavant la seva tasca. Si no hagués estat pels ànims de Molas, Soldevila no hauria emprès una empresa tan àrdua i ambiciosa. Parla de projectes anteriors i coetanis del projecte: la tasca de Narcís-Jordi Aragó amb el seu Atles Literari de les terres de Girona o la xarxa Espais Escrits.
La resta de la presentació dels volums de la seva Geografia Literària és continguda. El públic es mostra interessat perquè la seva especialitat els és mostrada des d’una nova vessant.
Però l’interès és relatiu: qui més, qui menys dels presents, tots filòlegs i literats de primer ordre, coneix les obres i indrets de què parla Soldevila. Quan menciona els universos literaris catalans com l’Andratx de Porcel o la Barcelona de Rodoreda, el públic en coneix tots els detalls, potser més i tot que els oradors.
El mateix passa, en major o menor mesura, quan Soldevila exposa els criteris que ha seguit per classificar els indrets d’interès literari. Des de santuaris religiosos (Sant Miquel de Cuixà, Església de Santa Coloma d’Andorra) a Cases-museu d’autors (Verdaguer, Víctor Balaguer), de monuments (Timbaler del Bruc, Rector de Vallfogona) a indrets mítics (Porxos de Portbou, Rambles de Barcelona), passant per una vasta quantitat de localitzacions en les quals es troba el patrimoni literari dels Països Catalans. Tota aquesta enumeració ve acompanyada de fotografies de tots i cadascun dels espais que Soldevila anomena, per fer-ho més amè.
Però el plat fort encara està per servir. El públic no pot ser més expert en literatura i en Països Catalans. Així que, un cop Soldevila ha acabat el seu discurs, dóna pas a Richard Samson, l’altre ponent. Aquest és el cap de continguts del portal web homònim dels llibres, anomenat Endrets. Amb el seu accent gal·lès (sentir aquest parlar a l’IEC no deixa d’ésser curiós) introdueix el portal als presents.
Mica en mica, la vida brota dels assistents. El somriure, ja present durant la presentació de Soldevila, s’eixampla cada cop més en veure la infinitat de possibilitats que dóna l’entorn web a la recopilació de literatura. Samson, pausadament, mostra com la pàgina conté el triple –el triple!- de textos que els llibres, a més de centrar-se molt més en els autors locals que els volums de la Geografia Literària. De fet, aquesta és una de les opcions viables per al futur del web: les aportacions de persones d’arreu dels Països Catalans per relacionar la literatura local amb la seva zona. Així es pot arribar a configurar una vasta antologia i arxiu de textos i indrets catalans, no només dels autors més importants i els espais més emblemàtics a nivell nacional –d’això se n’ha encarregat Soldevila- sinó també d’aquells petits racons de món que són valuosos per al veïnatge i que mereixen ser descrits literàriament.
Samson fa afermament en les possibilitats del web, i encara treu més material del tinter: cadascun dels indrets llistats al portal conté la seva localització amb GPS, fotografies, fins i tot –en alguns casos- fotografies antigues. Hi ha textos que inclouen un vídeo (com, per exemple, el ball de l’Àliga de la Patum). Hi ha cada cop més textos que són recitats per professorat i alumnes de la UVic; alguns d’aquests, professionals de la veu. Fins i tot s’hi pot localitzar la veu de l’actor Lluís Soler, i d’alguns dels autors recitant els seus propis textos.
Endrets és un portal en constants creixement i té molts fronts oberts. Però sens dubte, el que més expectació ha generat ha estat el nou projecte que té preparat Endrets: l’enregistrament dels autors en viu i en directe, mentre reciten textos i conversen entre ells. Si Soldevila ja havia aconseguit la veu d’alguns d’ells per locutar fragments de les seves obres, per què no gravar-los amb càmeres també? I així ho ha fet Endrets. Soldevila i un grup d’estudiants de diferents carreres de comunicació de la UVic es dediquen a viatjar, un cop al mes, a la residència d’algun autor de renom. Soldevila té tants contactes en el món de les lletres catalanes que hi ha agenda per força temps. Així, l’equip d’Endrets reuneix els literats en parelles i els enregistra les veus mentre reciten i grava amb càmera la posterior conversa entre ells.
A la presentació de Samson apareixen els vídeos de Jaume Cabré i Vicenç Villatoro conversant sobre la Terrassa que els va veure créixer i madurar la seva obra, o de la seva generació. També es veuen Joaquim Molas amb Benet i Jornet xerrotejant alegrement sobre la Barcelona dels anys quaranta. També Soldevila ha recordat que Endrets va enregistrar la veu de Joan Triadú dos dies abans de la seva mort, el setembre passat.
Dos exemples:
Jaume Cabré i Vicenç Villatoro:
Joaquim Molas i Josep Maria Benet i Jornet:
És precisament aquest punt el que més ha emocionat els presents, el que els ha portat a mantenir un llarg torn de preguntes i a ovacionar els oradors. Aquesta voluntat de recopilar, de retratar el moment històric que vivim, amb les eines de què es pot disposar gràcies a la Xarxa, és la que farà d’Endrets un arxiu històric sobre la Catalunya literària de principis del segle vint-i-u. I no només sobre això, sinó també sobre els cercles intel·lectuals sobre els quals es mou el nostre país avui dia.
Aquest material, que ja és ara un petit tresor, d’aquí a unes dècades tindrà un valor incalculable. I Endrets seguirà treballant-hi amb la mateixa precisió amb la qual, durant tants anys, ha treballat Soldevila per continuar la seva obra magna.
MÉS INFORMACIÓ:
El web
Recull de premsa sobre les publicacions de Soldevila i Endrets
Llorenç Soldevila, professor de la Universitat de Vic i erudit de les lletres catalanes, començà a recopilar textos relacionats amb la geografia catalana al voltant de trenta anys enrere. La seva passió per la literatura catalana el portà a recopilar material de manera minuciosa, metòdica, i donar-li forma, ja seriosament des del 2004, sota el nom de la Geografia Literària dels Països Catalans (aquí en podeu veure un primer plantejament: http://tinyurl.com/3zquwds). També ha aconseguit, amb el temps, arrossegar diversos col·laboradors que han construït el portal Endrets, la versió virtual de la Geografia Literària de Soldevila. I justament ambdós productes són els que ell i els seus ajudants presenten a l’IEC en sessió plenària.
El lloc triat per a la presentació és la Sala Pi i Sunyer, a la planta baixa de l’edifici. Aquesta sala, secundària dins l’IEC, podria ben bé ser la sala d’actes d’una població de certa envergadura. La taula dels ponents, que només ocuparan Llorenç Soldevila i Richard Samson, coordinador del projecte Endrets, ja té el projector i la pantalla preparats. Després dels primers moments de salutacions entre erudits i literats, de petites converses entre els membres de la secció filològica, els presents comencen a prendre possessió de la cinquantena de seients disposats a la sala. Aquesta, emperò, no queda plena del tot. La quarantena de persones espera el parlament dels oradors.
El president de la Secció Filològica de l’IEC, Isidor Marí, obre la presentació fent un breu discurs dempeus, des del públic, sense asseure’s a la taula. Senyal que ell també hi és present com a públic i no com a orador. Seguidament, Jaume Cabré, també assegut entre els literats, s’aixeca i fa un altre parlament, presentant en Soldevila i el projecte de manera breu. Un cop acaba, lliura el micròfon als ponents.
Soldevila comença parlant dels inicis del projecte i, sobretot, de com el seu mestre i mentor, Joaquim Molas (que en aquests moments no és present a l’IEC), l’havia influït en gran mesura per moure endavant la seva tasca. Si no hagués estat pels ànims de Molas, Soldevila no hauria emprès una empresa tan àrdua i ambiciosa. Parla de projectes anteriors i coetanis del projecte: la tasca de Narcís-Jordi Aragó amb el seu Atles Literari de les terres de Girona o la xarxa Espais Escrits.
La resta de la presentació dels volums de la seva Geografia Literària és continguda. El públic es mostra interessat perquè la seva especialitat els és mostrada des d’una nova vessant.
Però l’interès és relatiu: qui més, qui menys dels presents, tots filòlegs i literats de primer ordre, coneix les obres i indrets de què parla Soldevila. Quan menciona els universos literaris catalans com l’Andratx de Porcel o la Barcelona de Rodoreda, el públic en coneix tots els detalls, potser més i tot que els oradors.
El mateix passa, en major o menor mesura, quan Soldevila exposa els criteris que ha seguit per classificar els indrets d’interès literari. Des de santuaris religiosos (Sant Miquel de Cuixà, Església de Santa Coloma d’Andorra) a Cases-museu d’autors (Verdaguer, Víctor Balaguer), de monuments (Timbaler del Bruc, Rector de Vallfogona) a indrets mítics (Porxos de Portbou, Rambles de Barcelona), passant per una vasta quantitat de localitzacions en les quals es troba el patrimoni literari dels Països Catalans. Tota aquesta enumeració ve acompanyada de fotografies de tots i cadascun dels espais que Soldevila anomena, per fer-ho més amè.
Però el plat fort encara està per servir. El públic no pot ser més expert en literatura i en Països Catalans. Així que, un cop Soldevila ha acabat el seu discurs, dóna pas a Richard Samson, l’altre ponent. Aquest és el cap de continguts del portal web homònim dels llibres, anomenat Endrets. Amb el seu accent gal·lès (sentir aquest parlar a l’IEC no deixa d’ésser curiós) introdueix el portal als presents.
Mica en mica, la vida brota dels assistents. El somriure, ja present durant la presentació de Soldevila, s’eixampla cada cop més en veure la infinitat de possibilitats que dóna l’entorn web a la recopilació de literatura. Samson, pausadament, mostra com la pàgina conté el triple –el triple!- de textos que els llibres, a més de centrar-se molt més en els autors locals que els volums de la Geografia Literària. De fet, aquesta és una de les opcions viables per al futur del web: les aportacions de persones d’arreu dels Països Catalans per relacionar la literatura local amb la seva zona. Així es pot arribar a configurar una vasta antologia i arxiu de textos i indrets catalans, no només dels autors més importants i els espais més emblemàtics a nivell nacional –d’això se n’ha encarregat Soldevila- sinó també d’aquells petits racons de món que són valuosos per al veïnatge i que mereixen ser descrits literàriament.
Samson fa afermament en les possibilitats del web, i encara treu més material del tinter: cadascun dels indrets llistats al portal conté la seva localització amb GPS, fotografies, fins i tot –en alguns casos- fotografies antigues. Hi ha textos que inclouen un vídeo (com, per exemple, el ball de l’Àliga de la Patum). Hi ha cada cop més textos que són recitats per professorat i alumnes de la UVic; alguns d’aquests, professionals de la veu. Fins i tot s’hi pot localitzar la veu de l’actor Lluís Soler, i d’alguns dels autors recitant els seus propis textos.
Endrets és un portal en constants creixement i té molts fronts oberts. Però sens dubte, el que més expectació ha generat ha estat el nou projecte que té preparat Endrets: l’enregistrament dels autors en viu i en directe, mentre reciten textos i conversen entre ells. Si Soldevila ja havia aconseguit la veu d’alguns d’ells per locutar fragments de les seves obres, per què no gravar-los amb càmeres també? I així ho ha fet Endrets. Soldevila i un grup d’estudiants de diferents carreres de comunicació de la UVic es dediquen a viatjar, un cop al mes, a la residència d’algun autor de renom. Soldevila té tants contactes en el món de les lletres catalanes que hi ha agenda per força temps. Així, l’equip d’Endrets reuneix els literats en parelles i els enregistra les veus mentre reciten i grava amb càmera la posterior conversa entre ells.
A la presentació de Samson apareixen els vídeos de Jaume Cabré i Vicenç Villatoro conversant sobre la Terrassa que els va veure créixer i madurar la seva obra, o de la seva generació. També es veuen Joaquim Molas amb Benet i Jornet xerrotejant alegrement sobre la Barcelona dels anys quaranta. També Soldevila ha recordat que Endrets va enregistrar la veu de Joan Triadú dos dies abans de la seva mort, el setembre passat.
Dos exemples:
Jaume Cabré i Vicenç Villatoro:
Joaquim Molas i Josep Maria Benet i Jornet:
És precisament aquest punt el que més ha emocionat els presents, el que els ha portat a mantenir un llarg torn de preguntes i a ovacionar els oradors. Aquesta voluntat de recopilar, de retratar el moment històric que vivim, amb les eines de què es pot disposar gràcies a la Xarxa, és la que farà d’Endrets un arxiu històric sobre la Catalunya literària de principis del segle vint-i-u. I no només sobre això, sinó també sobre els cercles intel·lectuals sobre els quals es mou el nostre país avui dia.
Aquest material, que ja és ara un petit tresor, d’aquí a unes dècades tindrà un valor incalculable. I Endrets seguirà treballant-hi amb la mateixa precisió amb la qual, durant tants anys, ha treballat Soldevila per continuar la seva obra magna.
MÉS INFORMACIÓ:
El web
Recull de premsa sobre les publicacions de Soldevila i Endrets
dimecres, 18 de maig del 2011
Petits poemes (I)
Em proposo ressuscitar el meu bloc, passada la temporada alta d'estudis (i ara que ja estem propers als exàmens), per començar a donar via als petits poemes que escric, encara essent universitari, amb afany d'arribar algun dia a escriure'ls més llargs, fins i tot sonets (que no són difícils ni res, ehem). Intentaré administrar-los en petites dosis, que no sóc precisament d'allò més productiu.
Potser en alguns em passo les rimes pel folre de la jaqueta, o són quatre versos mal riamts, però intento suplir-ho amb càrrega metafòrica.
Copyright @ All rights reserved
IRONIA
Que hagi hom (4)
de viure (2)
la mort (2)
per poder viure (4)
A aquest poema li he arribat a atorgar fins a 5 significats diferents. Rebré nous significats encantat! =)
1- Religió: és irònic que haguem de morir per tenir la vida eterna.
2- Religió (again): Jesús morí a la Creu per salvar la Humanitat, per donar-li la vida.
3- Depressió: sortir del pou de la depressió i el desànim és recuperar la vida.
4- Renéixer: patir una experiència propera a la mort ajuda a revalorar la vida i assaborir-la.
5- Pèrdua: així mateix, que algú proper mori també és motiu de renaixença.
Potser en alguns em passo les rimes pel folre de la jaqueta, o són quatre versos mal riamts, però intento suplir-ho amb càrrega metafòrica.
Copyright @ All rights reserved
IRONIA
Que hagi hom (4)
de viure (2)
la mort (2)
per poder viure (4)
A aquest poema li he arribat a atorgar fins a 5 significats diferents. Rebré nous significats encantat! =)
1- Religió: és irònic que haguem de morir per tenir la vida eterna.
2- Religió (again): Jesús morí a la Creu per salvar la Humanitat, per donar-li la vida.
3- Depressió: sortir del pou de la depressió i el desànim és recuperar la vida.
4- Renéixer: patir una experiència propera a la mort ajuda a revalorar la vida i assaborir-la.
5- Pèrdua: així mateix, que algú proper mori també és motiu de renaixença.
divendres, 12 de novembre del 2010
Segona oportunitat
En Damià romania silenciós al llit de mort. En un visible últim esforç, va demanar que el deixessin sol amb els seus tres néts ja adults. Els familiars, sorpresos, no li van dir que no.
- Digui, avi –contestà el menor. Era el que més unit hi estava.
- Sou grans, ja podeu pensar amb seny. Us demanaré un favor, ara que me’n vaig.
Silenci expectant.
- No malgasteu la vostra vida. Sé que aneu pel mal camí. Els vostres pares no m’ho han dit per no fer-me patir. Sé que fumeu, preneu droga tova i freqüenteu ambients que no són sans. Deixeu-ho, per favor. No és bo.
Els néts es miraren entre ells, muts.
- Jo també vaig ser una bona peça, de jove –començà l’avi. Els tres es van sorprendre, ja que l’avi sempre havia estat un tros de pa-. Fumava, bevia, i si hagués continuat amb aquella mala vida, hauria mort abans del que em pensava. Quan un és jove no pensa en les conseqüències. Aquell cop... me’n vaig adonar. Escolteu-me. Una nit, tornant a casa embriac, vaig creuar una carretera sense mirar, i un cotxe, embalat, se’m va endur.
Els tres germans l’escoltaven, tensos.
- A aquella velocitat, hom mor a causa del xoc. Jo me’n vaig sortir, nafrat però viu. Els metges deien que era tot un miracle. I jo... no podia deixar de pensar-hi. Quan tenia la vida desencaminada, perduda, aleshores havia succeït. No era un miracle: era una senyal. Un avís que el meu destí no era morir embriac, jove, sense ningú que em plorés. Era el moment de redirigir la meva vida, una segona oportunitat. Per això... no vull que sigueu uns bales perdudes. Encara sou a temps de canviar. Teniu una vida per endavant.
Una llàgrima havia baixat per la galta de l’avi Damià. Amb una última exhalació, satisfet, va expirar.
Els dos germans majors van fer cas omís de l’última voluntat de l’avi i, si bé van comportar-se durant pocs mesos, al cap del temps tornaren al mal camí. El petit, en canvi, va decidir madurar. Va reprendre uns estudis temps enrere abandonats, va deixar el tabac, la beguda, les males companyies. Sovint els preguntava als seus germans si canviarien. Els altres li responien “Demà m’afaitaràs!”.
Un parell d’anys més tard, el germà gran va morir, embriac, en un accident de cotxe. Després del funeral, el germà petit li recordà al mitjà que encara podia encaminar les seves passes.
- Pots comptar! La vida és curta i s’ha de viure. Ja veus que no hi ha Destí. No existeix perquè no hi ha segones oportunitats. Casualitats i prou.
- T’equivoques, germà. La segona oportunitat se’ns va oferir a la mort de l’avi.
- Digui, avi –contestà el menor. Era el que més unit hi estava.
- Sou grans, ja podeu pensar amb seny. Us demanaré un favor, ara que me’n vaig.
Silenci expectant.
- No malgasteu la vostra vida. Sé que aneu pel mal camí. Els vostres pares no m’ho han dit per no fer-me patir. Sé que fumeu, preneu droga tova i freqüenteu ambients que no són sans. Deixeu-ho, per favor. No és bo.
Els néts es miraren entre ells, muts.
- Jo també vaig ser una bona peça, de jove –començà l’avi. Els tres es van sorprendre, ja que l’avi sempre havia estat un tros de pa-. Fumava, bevia, i si hagués continuat amb aquella mala vida, hauria mort abans del que em pensava. Quan un és jove no pensa en les conseqüències. Aquell cop... me’n vaig adonar. Escolteu-me. Una nit, tornant a casa embriac, vaig creuar una carretera sense mirar, i un cotxe, embalat, se’m va endur.
Els tres germans l’escoltaven, tensos.
- A aquella velocitat, hom mor a causa del xoc. Jo me’n vaig sortir, nafrat però viu. Els metges deien que era tot un miracle. I jo... no podia deixar de pensar-hi. Quan tenia la vida desencaminada, perduda, aleshores havia succeït. No era un miracle: era una senyal. Un avís que el meu destí no era morir embriac, jove, sense ningú que em plorés. Era el moment de redirigir la meva vida, una segona oportunitat. Per això... no vull que sigueu uns bales perdudes. Encara sou a temps de canviar. Teniu una vida per endavant.
Una llàgrima havia baixat per la galta de l’avi Damià. Amb una última exhalació, satisfet, va expirar.
Els dos germans majors van fer cas omís de l’última voluntat de l’avi i, si bé van comportar-se durant pocs mesos, al cap del temps tornaren al mal camí. El petit, en canvi, va decidir madurar. Va reprendre uns estudis temps enrere abandonats, va deixar el tabac, la beguda, les males companyies. Sovint els preguntava als seus germans si canviarien. Els altres li responien “Demà m’afaitaràs!”.
Un parell d’anys més tard, el germà gran va morir, embriac, en un accident de cotxe. Després del funeral, el germà petit li recordà al mitjà que encara podia encaminar les seves passes.
- Pots comptar! La vida és curta i s’ha de viure. Ja veus que no hi ha Destí. No existeix perquè no hi ha segones oportunitats. Casualitats i prou.
- T’equivoques, germà. La segona oportunitat se’ns va oferir a la mort de l’avi.
dimarts, 2 de novembre del 2010
Déus de paper
Voldria fer constar que el següent article no té les meves habituals pinzellades de pompositat lèxica: forma part d'una assignatura universitària en què em dedico a escriure columnes d'opinió, obertes a tots els públics. I per això he de moderar les paraules.
"Qui era un crack, i no dels que hi ha ara, era Nietzsche: ja fa gairebé segle i mig que va dir que “Déu ha mort”.
No hi estarien gaire d’acord els argentins, que segur que canonitzaran el Pelusa d’aquí a unes dècades. Ser poc menys que un Déu no deu ser gaire fàcil. Això sí: aquest és ben humà, que les drogues li han passat factura. O els espanyols, que, tard o d’hora, portaran Iniesta al panteó del Sants. Si no ho han fet encara, és clar. Don Andrés ja ha obrat algun miracle, com augmentar la natalitat; primer a Catalunya, i després es veurà si amb Espanya també ha funcionat. De fet, n’hi ha molts que no consideren humana la seva pal•lidesa de pell: ja podria ben ser. I doneu-li temps a la religió que el barcelonisme dedicarà a Messi.
Bé, potser Déus o Sants, no ho són. I menys, Cristiano Ronaldo. Però sí que reben banys de masses com si baixessin de l’Olimp mateix. Viuen a cos de rei, i molts obliden, ja abans de fer-se majors d’edat, que tenien un origen humil. La gent els idolatra, els adora, o fins i tot els consagra un ciri en els partits difícils (que sí, que ho he vist). Potser si els capellans fessin uns tocs de pilota tindrien més concurrència de feligresos.
S’ha donat casos de gent que ho viu profundament, en excés, que és capaç d’esbatussar-se amb els altres pels seus herois de pantalons curts. Ben bé, com si es tractés de groupies adolescents en plena efervescència d’un concert de Ricky Martin. Suposo que és normal: sempre hi ha extrems. D’altres només s’esbatussen perquè la testosterona mana, això és: l’esport és l’excusa.
Ja ho diuen els sociòlegs en alguns diaris que no són esportius: l’esport rei ve a substituir la fam bèl•lica i els mites. Així, tot de cop. I, vaja, no sembla que els falti raó. Es recorre a l’èpica molt sovint. Hi ha miracles, mites i sants. Enemics mortals. Passió, lluita, músculs. Premsa rosa.
La diferència entre uns i altres és que el món de l’esport és de vist i no vist. Cada dècada es canvia de Déus, cada dècada arriben nous equips i enemics. Nous herois prenen el poder que els confereixen els seus creients i al cap de pocs anys ja són dins el sac de l’oblit.
Però no deixa d’haver-hi la forta necessitat humana al darrere. Marx, contun-dent i categòric, digué que la religió és l’opi del poble. És evident que el futbol és la nova droga, i de disseny. Però Nietzsche, que era un crack dels que no circulen avui dia, digué que Déu ha mort. I en el seu lloc hi tenim els Déus de paper."
"Qui era un crack, i no dels que hi ha ara, era Nietzsche: ja fa gairebé segle i mig que va dir que “Déu ha mort”.
No hi estarien gaire d’acord els argentins, que segur que canonitzaran el Pelusa d’aquí a unes dècades. Ser poc menys que un Déu no deu ser gaire fàcil. Això sí: aquest és ben humà, que les drogues li han passat factura. O els espanyols, que, tard o d’hora, portaran Iniesta al panteó del Sants. Si no ho han fet encara, és clar. Don Andrés ja ha obrat algun miracle, com augmentar la natalitat; primer a Catalunya, i després es veurà si amb Espanya també ha funcionat. De fet, n’hi ha molts que no consideren humana la seva pal•lidesa de pell: ja podria ben ser. I doneu-li temps a la religió que el barcelonisme dedicarà a Messi.
Bé, potser Déus o Sants, no ho són. I menys, Cristiano Ronaldo. Però sí que reben banys de masses com si baixessin de l’Olimp mateix. Viuen a cos de rei, i molts obliden, ja abans de fer-se majors d’edat, que tenien un origen humil. La gent els idolatra, els adora, o fins i tot els consagra un ciri en els partits difícils (que sí, que ho he vist). Potser si els capellans fessin uns tocs de pilota tindrien més concurrència de feligresos.
S’ha donat casos de gent que ho viu profundament, en excés, que és capaç d’esbatussar-se amb els altres pels seus herois de pantalons curts. Ben bé, com si es tractés de groupies adolescents en plena efervescència d’un concert de Ricky Martin. Suposo que és normal: sempre hi ha extrems. D’altres només s’esbatussen perquè la testosterona mana, això és: l’esport és l’excusa.
Ja ho diuen els sociòlegs en alguns diaris que no són esportius: l’esport rei ve a substituir la fam bèl•lica i els mites. Així, tot de cop. I, vaja, no sembla que els falti raó. Es recorre a l’èpica molt sovint. Hi ha miracles, mites i sants. Enemics mortals. Passió, lluita, músculs. Premsa rosa.
La diferència entre uns i altres és que el món de l’esport és de vist i no vist. Cada dècada es canvia de Déus, cada dècada arriben nous equips i enemics. Nous herois prenen el poder que els confereixen els seus creients i al cap de pocs anys ja són dins el sac de l’oblit.
Però no deixa d’haver-hi la forta necessitat humana al darrere. Marx, contun-dent i categòric, digué que la religió és l’opi del poble. És evident que el futbol és la nova droga, i de disseny. Però Nietzsche, que era un crack dels que no circulen avui dia, digué que Déu ha mort. I en el seu lloc hi tenim els Déus de paper."
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Pensar
En moments de complaença, de descans o de reflexió, és quan un més s'adona de les diferents realitats i perspectives que cohabiten dins el seu petit món. I també és quan un pensa en què posseeix o què li manca. De la seva relació real amb el seu entorn. No és d'estranyar que la major part de les decisions importants en la vida d'una persona es prenguin mentre està tombat al llit, assegut en una butaca o enmig de la pau de la naturalesa.
Totes elles, emperò, comparteixen el mateix denominador comú: l'individu en qüestió ha de trobar-se sol. Pensar no és quelcom que es pugui compartir. De les limitacions que la ment té en el seu haver, aquesta és la que sembla més dura. La manca d'algú a prop que pugui aconsellar o, en el seu defecte, donar suport moral mitjançant una silenciosa presència, sembla que hagi d'enfonsar més en el dubte i la incertesa de l'individu. No obstant, és aquest mínim contacte amb els estímuls humans la que provoca que la persona pugui pensar. I és el moment de trobar-se un mateix (malgrat que aquesta expressió estigui greument erosionada al pas de les generacions).
Tanmateix, res de tot això té sentit sense l'existència del silenci. El silenci i la soledat són aquells amics inextricables, units, que des de temps immemorials conviuen. La presència humana genera soroll, inevitable, estrident, desconcertant. Per això vivim, avui dia, rodejats de so. El que ens allunya de la imponent presència de la naturalesa és justament aquesta condició humana. Antany, hom podia decidir si es trobava rodejat de silenci. Es podia cercar sense dificultat. Avui dia, el so -i el seu cunyat insidiós, el soroll- ens emmarca el dia a dia. Sincerament, com ja preguntaren Els Esquirols al seu moment: qui coneix el silenci? Quan no és un motor vehicular, és un moviment humà, una conversa, unes obres. Poca opció de silenci hi ha. Els pocs que hem tingut l'avantatge de viure -o créixer- en un poble sabem valorar-ho. Les ciutats no són per a pensar.
La natura mateix també emet so, però rara vegada és soroll. Què hi ha de dolent, que no hi estiguem avesats, en el refilar d'un estol d'ocells? És inhòspit l'aire que venteja per entre els arbres? El parrup dels coloms, la quasi ininterrompuda melodia dels grills? La naturalesa es per se equilibrada, perfecta, melòdica. Som els éssers humans els que li volem donar forma i, en el nostre intent d'imitar aquesta melodia natural i impertorbable, hem creat la música. Que a l'últim segle s'ha convertit més en soroll que no pas perseguit la funció per la qual va ésser creada. D'ara per ara, descartem-la. Poques composicions clàssiques posen la pell de gallina, emocionen. Hi ha cançons, avui en dia, que puguin ser capaces de burxar l'ànima com ho fan aquestes? La música és una de les múltiples víctimes de la indústria cultural; el problema és que a la llarga el públic en demana més, d'aquest opi (al·ludint a Marx). Els compositors de la cançó clàssica foren aquells que entengueren el profund solc que la música cava en nosaltres i ens permet, per uns moments, envolar-nos lluny de la terra. Però no oblidem que no hi ha melodia més preciosa que la natural, així que l'individu pot prescindir de la composició humana si li és necessari.
És així, i gairebé només així, en soledat i en el silenci melodiós de la natura, quan hom pot conèixer. No només la pròpia realitat, sinó l'enorme immensitat del que hi ha més enllà de les insignificants vides humanes. Sigui Déu, sigui el que sigui.
"Déu és silenci", que digué Raimon Panikkar. Oblidem-nos del soroll per un moment.
Totes elles, emperò, comparteixen el mateix denominador comú: l'individu en qüestió ha de trobar-se sol. Pensar no és quelcom que es pugui compartir. De les limitacions que la ment té en el seu haver, aquesta és la que sembla més dura. La manca d'algú a prop que pugui aconsellar o, en el seu defecte, donar suport moral mitjançant una silenciosa presència, sembla que hagi d'enfonsar més en el dubte i la incertesa de l'individu. No obstant, és aquest mínim contacte amb els estímuls humans la que provoca que la persona pugui pensar. I és el moment de trobar-se un mateix (malgrat que aquesta expressió estigui greument erosionada al pas de les generacions).
Tanmateix, res de tot això té sentit sense l'existència del silenci. El silenci i la soledat són aquells amics inextricables, units, que des de temps immemorials conviuen. La presència humana genera soroll, inevitable, estrident, desconcertant. Per això vivim, avui dia, rodejats de so. El que ens allunya de la imponent presència de la naturalesa és justament aquesta condició humana. Antany, hom podia decidir si es trobava rodejat de silenci. Es podia cercar sense dificultat. Avui dia, el so -i el seu cunyat insidiós, el soroll- ens emmarca el dia a dia. Sincerament, com ja preguntaren Els Esquirols al seu moment: qui coneix el silenci? Quan no és un motor vehicular, és un moviment humà, una conversa, unes obres. Poca opció de silenci hi ha. Els pocs que hem tingut l'avantatge de viure -o créixer- en un poble sabem valorar-ho. Les ciutats no són per a pensar.
La natura mateix també emet so, però rara vegada és soroll. Què hi ha de dolent, que no hi estiguem avesats, en el refilar d'un estol d'ocells? És inhòspit l'aire que venteja per entre els arbres? El parrup dels coloms, la quasi ininterrompuda melodia dels grills? La naturalesa es per se equilibrada, perfecta, melòdica. Som els éssers humans els que li volem donar forma i, en el nostre intent d'imitar aquesta melodia natural i impertorbable, hem creat la música. Que a l'últim segle s'ha convertit més en soroll que no pas perseguit la funció per la qual va ésser creada. D'ara per ara, descartem-la. Poques composicions clàssiques posen la pell de gallina, emocionen. Hi ha cançons, avui en dia, que puguin ser capaces de burxar l'ànima com ho fan aquestes? La música és una de les múltiples víctimes de la indústria cultural; el problema és que a la llarga el públic en demana més, d'aquest opi (al·ludint a Marx). Els compositors de la cançó clàssica foren aquells que entengueren el profund solc que la música cava en nosaltres i ens permet, per uns moments, envolar-nos lluny de la terra. Però no oblidem que no hi ha melodia més preciosa que la natural, així que l'individu pot prescindir de la composició humana si li és necessari.
És així, i gairebé només així, en soledat i en el silenci melodiós de la natura, quan hom pot conèixer. No només la pròpia realitat, sinó l'enorme immensitat del que hi ha més enllà de les insignificants vides humanes. Sigui Déu, sigui el que sigui.
"Déu és silenci", que digué Raimon Panikkar. Oblidem-nos del soroll per un moment.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Ens prenen l'aparcament!
A Vic no hi ha manera d’aparcar més enllà de les deu del matí. Mentre busco i rebusco pels envitricollats carrers de la universitat, arriba la notícia de la ràdio.
Es veu que ja ha arribat, a poc a poc, sense fer gaire soroll. Ens ocupa el primer banc –ull viu!- mundial, ni més ni menys. La banca xinesa s’obre camí, des de setembre, al circuit econòmic espanyol. Que, de fet, ja no és ni econòmic ni espanyol, sinó financer i apàtrida.
No es pot negar que a Xina hi ha negoci. Només entabanant una província per estalviar diners n’hi ha prou per dormir a sou tota una vida. I au, embalum! Toca créixer, estendre els braços cap a noves fronteres. Però aquesta no és la manera de fer dels veïns orientals. Diuen que són comunistes. I els entesos de negocis, que pensen: demà m’afaitaràs! I els ignorants, que fem honor al substantiu.
És un cas curiós, el xinès. Contradictori, més aviat. No s’entrelluca del tot com poden mantenir un sistema comunista amb el brutal ritme del capital que exporten a cop de batuta –i de teler- pel món. L’agonia productiva dels seguidors de Marx és salvada -molt oportunament- per les dogmàtiques cadenes de muntatge neoliberals. I la trèmula dicotomia llibertat-seguretat democràtica és substituïda per la ferrenya maquinària militar. Una perfecta simbiosi del capitalisme més salvatge amb el control més salvatge.
Qui dóna més? En el fons, els més voraços taurons occidentals tenen fred de peus.
Els europeus, molt progressistes, són els primers de menystenir el veïnat, de proclamar als quatre vents els drets fonamentals de l’ésser humà. I, més enllà de les ullades del quart poder, s’escarrassen perquè les seves empreses siguin les primeres a conquerir el mercat mandarí. Mà d’obra barata i controlada. Senzill! Com és que no se’ls havia acudit abans? La colla d’arreplegats que malviuen xarrupant de la feina digna i exigint drets moriran de gana.
El gegant xinès ja comença a deixondir-se. De moment, només s’arrenca les lleganyes, que cauen a plom sobre els vells continents. Hi ha restaurants que, no exempts del tot de llegendes urbanes, copen les ciutats a l’estil fúngic. Confeccions de legalitat diversa que cusen l’inconsútil amb etiqueta falsa. Col•leccions inabastables de gats d’anquilosats moviments, entre altres productes dignes de consumisme irreverent. A preu de rifa, que porta de corcoll als qui paguen assegurances.
Començar a aprendre’s l’any del drac i el de la rata no estaria de més. Poc temps passarà, que l’idil•li utòpic de la democràcia ja serà un record. La cultura mudarà també de pell. Mal llamp! Substituir la paella d’arròs per una mica d’ídem bullit no servirà. I molt menys retornar a la cultura de l’esforç que Esteban & Co. ens fan oblidar. Sant Jordi serà jutjat per agredir animals. El cinema espanyol empitjorarà i tot.
Però el que és més important de tot: amb tanta gent, ja es podrà trobar aparcament a Vic?
Es veu que ja ha arribat, a poc a poc, sense fer gaire soroll. Ens ocupa el primer banc –ull viu!- mundial, ni més ni menys. La banca xinesa s’obre camí, des de setembre, al circuit econòmic espanyol. Que, de fet, ja no és ni econòmic ni espanyol, sinó financer i apàtrida.
No es pot negar que a Xina hi ha negoci. Només entabanant una província per estalviar diners n’hi ha prou per dormir a sou tota una vida. I au, embalum! Toca créixer, estendre els braços cap a noves fronteres. Però aquesta no és la manera de fer dels veïns orientals. Diuen que són comunistes. I els entesos de negocis, que pensen: demà m’afaitaràs! I els ignorants, que fem honor al substantiu.
És un cas curiós, el xinès. Contradictori, més aviat. No s’entrelluca del tot com poden mantenir un sistema comunista amb el brutal ritme del capital que exporten a cop de batuta –i de teler- pel món. L’agonia productiva dels seguidors de Marx és salvada -molt oportunament- per les dogmàtiques cadenes de muntatge neoliberals. I la trèmula dicotomia llibertat-seguretat democràtica és substituïda per la ferrenya maquinària militar. Una perfecta simbiosi del capitalisme més salvatge amb el control més salvatge.
Qui dóna més? En el fons, els més voraços taurons occidentals tenen fred de peus.
Els europeus, molt progressistes, són els primers de menystenir el veïnat, de proclamar als quatre vents els drets fonamentals de l’ésser humà. I, més enllà de les ullades del quart poder, s’escarrassen perquè les seves empreses siguin les primeres a conquerir el mercat mandarí. Mà d’obra barata i controlada. Senzill! Com és que no se’ls havia acudit abans? La colla d’arreplegats que malviuen xarrupant de la feina digna i exigint drets moriran de gana.
El gegant xinès ja comença a deixondir-se. De moment, només s’arrenca les lleganyes, que cauen a plom sobre els vells continents. Hi ha restaurants que, no exempts del tot de llegendes urbanes, copen les ciutats a l’estil fúngic. Confeccions de legalitat diversa que cusen l’inconsútil amb etiqueta falsa. Col•leccions inabastables de gats d’anquilosats moviments, entre altres productes dignes de consumisme irreverent. A preu de rifa, que porta de corcoll als qui paguen assegurances.
Començar a aprendre’s l’any del drac i el de la rata no estaria de més. Poc temps passarà, que l’idil•li utòpic de la democràcia ja serà un record. La cultura mudarà també de pell. Mal llamp! Substituir la paella d’arròs per una mica d’ídem bullit no servirà. I molt menys retornar a la cultura de l’esforç que Esteban & Co. ens fan oblidar. Sant Jordi serà jutjat per agredir animals. El cinema espanyol empitjorarà i tot.
Però el que és més important de tot: amb tanta gent, ja es podrà trobar aparcament a Vic?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)