En Damià romania silenciós al llit de mort. En un visible últim esforç, va demanar que el deixessin sol amb els seus tres néts ja adults. Els familiars, sorpresos, no li van dir que no.
- Digui, avi –contestà el menor. Era el que més unit hi estava.
- Sou grans, ja podeu pensar amb seny. Us demanaré un favor, ara que me’n vaig.
Silenci expectant.
- No malgasteu la vostra vida. Sé que aneu pel mal camí. Els vostres pares no m’ho han dit per no fer-me patir. Sé que fumeu, preneu droga tova i freqüenteu ambients que no són sans. Deixeu-ho, per favor. No és bo.
Els néts es miraren entre ells, muts.
- Jo també vaig ser una bona peça, de jove –començà l’avi. Els tres es van sorprendre, ja que l’avi sempre havia estat un tros de pa-. Fumava, bevia, i si hagués continuat amb aquella mala vida, hauria mort abans del que em pensava. Quan un és jove no pensa en les conseqüències. Aquell cop... me’n vaig adonar. Escolteu-me. Una nit, tornant a casa embriac, vaig creuar una carretera sense mirar, i un cotxe, embalat, se’m va endur.
Els tres germans l’escoltaven, tensos.
- A aquella velocitat, hom mor a causa del xoc. Jo me’n vaig sortir, nafrat però viu. Els metges deien que era tot un miracle. I jo... no podia deixar de pensar-hi. Quan tenia la vida desencaminada, perduda, aleshores havia succeït. No era un miracle: era una senyal. Un avís que el meu destí no era morir embriac, jove, sense ningú que em plorés. Era el moment de redirigir la meva vida, una segona oportunitat. Per això... no vull que sigueu uns bales perdudes. Encara sou a temps de canviar. Teniu una vida per endavant.
Una llàgrima havia baixat per la galta de l’avi Damià. Amb una última exhalació, satisfet, va expirar.
Els dos germans majors van fer cas omís de l’última voluntat de l’avi i, si bé van comportar-se durant pocs mesos, al cap del temps tornaren al mal camí. El petit, en canvi, va decidir madurar. Va reprendre uns estudis temps enrere abandonats, va deixar el tabac, la beguda, les males companyies. Sovint els preguntava als seus germans si canviarien. Els altres li responien “Demà m’afaitaràs!”.
Un parell d’anys més tard, el germà gran va morir, embriac, en un accident de cotxe. Després del funeral, el germà petit li recordà al mitjà que encara podia encaminar les seves passes.
- Pots comptar! La vida és curta i s’ha de viure. Ja veus que no hi ha Destí. No existeix perquè no hi ha segones oportunitats. Casualitats i prou.
- T’equivoques, germà. La segona oportunitat se’ns va oferir a la mort de l’avi.
divendres, 12 de novembre del 2010
dimarts, 2 de novembre del 2010
Déus de paper
Voldria fer constar que el següent article no té les meves habituals pinzellades de pompositat lèxica: forma part d'una assignatura universitària en què em dedico a escriure columnes d'opinió, obertes a tots els públics. I per això he de moderar les paraules.
"Qui era un crack, i no dels que hi ha ara, era Nietzsche: ja fa gairebé segle i mig que va dir que “Déu ha mort”.
No hi estarien gaire d’acord els argentins, que segur que canonitzaran el Pelusa d’aquí a unes dècades. Ser poc menys que un Déu no deu ser gaire fàcil. Això sí: aquest és ben humà, que les drogues li han passat factura. O els espanyols, que, tard o d’hora, portaran Iniesta al panteó del Sants. Si no ho han fet encara, és clar. Don Andrés ja ha obrat algun miracle, com augmentar la natalitat; primer a Catalunya, i després es veurà si amb Espanya també ha funcionat. De fet, n’hi ha molts que no consideren humana la seva pal•lidesa de pell: ja podria ben ser. I doneu-li temps a la religió que el barcelonisme dedicarà a Messi.
Bé, potser Déus o Sants, no ho són. I menys, Cristiano Ronaldo. Però sí que reben banys de masses com si baixessin de l’Olimp mateix. Viuen a cos de rei, i molts obliden, ja abans de fer-se majors d’edat, que tenien un origen humil. La gent els idolatra, els adora, o fins i tot els consagra un ciri en els partits difícils (que sí, que ho he vist). Potser si els capellans fessin uns tocs de pilota tindrien més concurrència de feligresos.
S’ha donat casos de gent que ho viu profundament, en excés, que és capaç d’esbatussar-se amb els altres pels seus herois de pantalons curts. Ben bé, com si es tractés de groupies adolescents en plena efervescència d’un concert de Ricky Martin. Suposo que és normal: sempre hi ha extrems. D’altres només s’esbatussen perquè la testosterona mana, això és: l’esport és l’excusa.
Ja ho diuen els sociòlegs en alguns diaris que no són esportius: l’esport rei ve a substituir la fam bèl•lica i els mites. Així, tot de cop. I, vaja, no sembla que els falti raó. Es recorre a l’èpica molt sovint. Hi ha miracles, mites i sants. Enemics mortals. Passió, lluita, músculs. Premsa rosa.
La diferència entre uns i altres és que el món de l’esport és de vist i no vist. Cada dècada es canvia de Déus, cada dècada arriben nous equips i enemics. Nous herois prenen el poder que els confereixen els seus creients i al cap de pocs anys ja són dins el sac de l’oblit.
Però no deixa d’haver-hi la forta necessitat humana al darrere. Marx, contun-dent i categòric, digué que la religió és l’opi del poble. És evident que el futbol és la nova droga, i de disseny. Però Nietzsche, que era un crack dels que no circulen avui dia, digué que Déu ha mort. I en el seu lloc hi tenim els Déus de paper."
"Qui era un crack, i no dels que hi ha ara, era Nietzsche: ja fa gairebé segle i mig que va dir que “Déu ha mort”.
No hi estarien gaire d’acord els argentins, que segur que canonitzaran el Pelusa d’aquí a unes dècades. Ser poc menys que un Déu no deu ser gaire fàcil. Això sí: aquest és ben humà, que les drogues li han passat factura. O els espanyols, que, tard o d’hora, portaran Iniesta al panteó del Sants. Si no ho han fet encara, és clar. Don Andrés ja ha obrat algun miracle, com augmentar la natalitat; primer a Catalunya, i després es veurà si amb Espanya també ha funcionat. De fet, n’hi ha molts que no consideren humana la seva pal•lidesa de pell: ja podria ben ser. I doneu-li temps a la religió que el barcelonisme dedicarà a Messi.
Bé, potser Déus o Sants, no ho són. I menys, Cristiano Ronaldo. Però sí que reben banys de masses com si baixessin de l’Olimp mateix. Viuen a cos de rei, i molts obliden, ja abans de fer-se majors d’edat, que tenien un origen humil. La gent els idolatra, els adora, o fins i tot els consagra un ciri en els partits difícils (que sí, que ho he vist). Potser si els capellans fessin uns tocs de pilota tindrien més concurrència de feligresos.
S’ha donat casos de gent que ho viu profundament, en excés, que és capaç d’esbatussar-se amb els altres pels seus herois de pantalons curts. Ben bé, com si es tractés de groupies adolescents en plena efervescència d’un concert de Ricky Martin. Suposo que és normal: sempre hi ha extrems. D’altres només s’esbatussen perquè la testosterona mana, això és: l’esport és l’excusa.
Ja ho diuen els sociòlegs en alguns diaris que no són esportius: l’esport rei ve a substituir la fam bèl•lica i els mites. Així, tot de cop. I, vaja, no sembla que els falti raó. Es recorre a l’èpica molt sovint. Hi ha miracles, mites i sants. Enemics mortals. Passió, lluita, músculs. Premsa rosa.
La diferència entre uns i altres és que el món de l’esport és de vist i no vist. Cada dècada es canvia de Déus, cada dècada arriben nous equips i enemics. Nous herois prenen el poder que els confereixen els seus creients i al cap de pocs anys ja són dins el sac de l’oblit.
Però no deixa d’haver-hi la forta necessitat humana al darrere. Marx, contun-dent i categòric, digué que la religió és l’opi del poble. És evident que el futbol és la nova droga, i de disseny. Però Nietzsche, que era un crack dels que no circulen avui dia, digué que Déu ha mort. I en el seu lloc hi tenim els Déus de paper."
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Pensar
En moments de complaença, de descans o de reflexió, és quan un més s'adona de les diferents realitats i perspectives que cohabiten dins el seu petit món. I també és quan un pensa en què posseeix o què li manca. De la seva relació real amb el seu entorn. No és d'estranyar que la major part de les decisions importants en la vida d'una persona es prenguin mentre està tombat al llit, assegut en una butaca o enmig de la pau de la naturalesa.
Totes elles, emperò, comparteixen el mateix denominador comú: l'individu en qüestió ha de trobar-se sol. Pensar no és quelcom que es pugui compartir. De les limitacions que la ment té en el seu haver, aquesta és la que sembla més dura. La manca d'algú a prop que pugui aconsellar o, en el seu defecte, donar suport moral mitjançant una silenciosa presència, sembla que hagi d'enfonsar més en el dubte i la incertesa de l'individu. No obstant, és aquest mínim contacte amb els estímuls humans la que provoca que la persona pugui pensar. I és el moment de trobar-se un mateix (malgrat que aquesta expressió estigui greument erosionada al pas de les generacions).
Tanmateix, res de tot això té sentit sense l'existència del silenci. El silenci i la soledat són aquells amics inextricables, units, que des de temps immemorials conviuen. La presència humana genera soroll, inevitable, estrident, desconcertant. Per això vivim, avui dia, rodejats de so. El que ens allunya de la imponent presència de la naturalesa és justament aquesta condició humana. Antany, hom podia decidir si es trobava rodejat de silenci. Es podia cercar sense dificultat. Avui dia, el so -i el seu cunyat insidiós, el soroll- ens emmarca el dia a dia. Sincerament, com ja preguntaren Els Esquirols al seu moment: qui coneix el silenci? Quan no és un motor vehicular, és un moviment humà, una conversa, unes obres. Poca opció de silenci hi ha. Els pocs que hem tingut l'avantatge de viure -o créixer- en un poble sabem valorar-ho. Les ciutats no són per a pensar.
La natura mateix també emet so, però rara vegada és soroll. Què hi ha de dolent, que no hi estiguem avesats, en el refilar d'un estol d'ocells? És inhòspit l'aire que venteja per entre els arbres? El parrup dels coloms, la quasi ininterrompuda melodia dels grills? La naturalesa es per se equilibrada, perfecta, melòdica. Som els éssers humans els que li volem donar forma i, en el nostre intent d'imitar aquesta melodia natural i impertorbable, hem creat la música. Que a l'últim segle s'ha convertit més en soroll que no pas perseguit la funció per la qual va ésser creada. D'ara per ara, descartem-la. Poques composicions clàssiques posen la pell de gallina, emocionen. Hi ha cançons, avui en dia, que puguin ser capaces de burxar l'ànima com ho fan aquestes? La música és una de les múltiples víctimes de la indústria cultural; el problema és que a la llarga el públic en demana més, d'aquest opi (al·ludint a Marx). Els compositors de la cançó clàssica foren aquells que entengueren el profund solc que la música cava en nosaltres i ens permet, per uns moments, envolar-nos lluny de la terra. Però no oblidem que no hi ha melodia més preciosa que la natural, així que l'individu pot prescindir de la composició humana si li és necessari.
És així, i gairebé només així, en soledat i en el silenci melodiós de la natura, quan hom pot conèixer. No només la pròpia realitat, sinó l'enorme immensitat del que hi ha més enllà de les insignificants vides humanes. Sigui Déu, sigui el que sigui.
"Déu és silenci", que digué Raimon Panikkar. Oblidem-nos del soroll per un moment.
Totes elles, emperò, comparteixen el mateix denominador comú: l'individu en qüestió ha de trobar-se sol. Pensar no és quelcom que es pugui compartir. De les limitacions que la ment té en el seu haver, aquesta és la que sembla més dura. La manca d'algú a prop que pugui aconsellar o, en el seu defecte, donar suport moral mitjançant una silenciosa presència, sembla que hagi d'enfonsar més en el dubte i la incertesa de l'individu. No obstant, és aquest mínim contacte amb els estímuls humans la que provoca que la persona pugui pensar. I és el moment de trobar-se un mateix (malgrat que aquesta expressió estigui greument erosionada al pas de les generacions).
Tanmateix, res de tot això té sentit sense l'existència del silenci. El silenci i la soledat són aquells amics inextricables, units, que des de temps immemorials conviuen. La presència humana genera soroll, inevitable, estrident, desconcertant. Per això vivim, avui dia, rodejats de so. El que ens allunya de la imponent presència de la naturalesa és justament aquesta condició humana. Antany, hom podia decidir si es trobava rodejat de silenci. Es podia cercar sense dificultat. Avui dia, el so -i el seu cunyat insidiós, el soroll- ens emmarca el dia a dia. Sincerament, com ja preguntaren Els Esquirols al seu moment: qui coneix el silenci? Quan no és un motor vehicular, és un moviment humà, una conversa, unes obres. Poca opció de silenci hi ha. Els pocs que hem tingut l'avantatge de viure -o créixer- en un poble sabem valorar-ho. Les ciutats no són per a pensar.
La natura mateix també emet so, però rara vegada és soroll. Què hi ha de dolent, que no hi estiguem avesats, en el refilar d'un estol d'ocells? És inhòspit l'aire que venteja per entre els arbres? El parrup dels coloms, la quasi ininterrompuda melodia dels grills? La naturalesa es per se equilibrada, perfecta, melòdica. Som els éssers humans els que li volem donar forma i, en el nostre intent d'imitar aquesta melodia natural i impertorbable, hem creat la música. Que a l'últim segle s'ha convertit més en soroll que no pas perseguit la funció per la qual va ésser creada. D'ara per ara, descartem-la. Poques composicions clàssiques posen la pell de gallina, emocionen. Hi ha cançons, avui en dia, que puguin ser capaces de burxar l'ànima com ho fan aquestes? La música és una de les múltiples víctimes de la indústria cultural; el problema és que a la llarga el públic en demana més, d'aquest opi (al·ludint a Marx). Els compositors de la cançó clàssica foren aquells que entengueren el profund solc que la música cava en nosaltres i ens permet, per uns moments, envolar-nos lluny de la terra. Però no oblidem que no hi ha melodia més preciosa que la natural, així que l'individu pot prescindir de la composició humana si li és necessari.
És així, i gairebé només així, en soledat i en el silenci melodiós de la natura, quan hom pot conèixer. No només la pròpia realitat, sinó l'enorme immensitat del que hi ha més enllà de les insignificants vides humanes. Sigui Déu, sigui el que sigui.
"Déu és silenci", que digué Raimon Panikkar. Oblidem-nos del soroll per un moment.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Ens prenen l'aparcament!
A Vic no hi ha manera d’aparcar més enllà de les deu del matí. Mentre busco i rebusco pels envitricollats carrers de la universitat, arriba la notícia de la ràdio.
Es veu que ja ha arribat, a poc a poc, sense fer gaire soroll. Ens ocupa el primer banc –ull viu!- mundial, ni més ni menys. La banca xinesa s’obre camí, des de setembre, al circuit econòmic espanyol. Que, de fet, ja no és ni econòmic ni espanyol, sinó financer i apàtrida.
No es pot negar que a Xina hi ha negoci. Només entabanant una província per estalviar diners n’hi ha prou per dormir a sou tota una vida. I au, embalum! Toca créixer, estendre els braços cap a noves fronteres. Però aquesta no és la manera de fer dels veïns orientals. Diuen que són comunistes. I els entesos de negocis, que pensen: demà m’afaitaràs! I els ignorants, que fem honor al substantiu.
És un cas curiós, el xinès. Contradictori, més aviat. No s’entrelluca del tot com poden mantenir un sistema comunista amb el brutal ritme del capital que exporten a cop de batuta –i de teler- pel món. L’agonia productiva dels seguidors de Marx és salvada -molt oportunament- per les dogmàtiques cadenes de muntatge neoliberals. I la trèmula dicotomia llibertat-seguretat democràtica és substituïda per la ferrenya maquinària militar. Una perfecta simbiosi del capitalisme més salvatge amb el control més salvatge.
Qui dóna més? En el fons, els més voraços taurons occidentals tenen fred de peus.
Els europeus, molt progressistes, són els primers de menystenir el veïnat, de proclamar als quatre vents els drets fonamentals de l’ésser humà. I, més enllà de les ullades del quart poder, s’escarrassen perquè les seves empreses siguin les primeres a conquerir el mercat mandarí. Mà d’obra barata i controlada. Senzill! Com és que no se’ls havia acudit abans? La colla d’arreplegats que malviuen xarrupant de la feina digna i exigint drets moriran de gana.
El gegant xinès ja comença a deixondir-se. De moment, només s’arrenca les lleganyes, que cauen a plom sobre els vells continents. Hi ha restaurants que, no exempts del tot de llegendes urbanes, copen les ciutats a l’estil fúngic. Confeccions de legalitat diversa que cusen l’inconsútil amb etiqueta falsa. Col•leccions inabastables de gats d’anquilosats moviments, entre altres productes dignes de consumisme irreverent. A preu de rifa, que porta de corcoll als qui paguen assegurances.
Començar a aprendre’s l’any del drac i el de la rata no estaria de més. Poc temps passarà, que l’idil•li utòpic de la democràcia ja serà un record. La cultura mudarà també de pell. Mal llamp! Substituir la paella d’arròs per una mica d’ídem bullit no servirà. I molt menys retornar a la cultura de l’esforç que Esteban & Co. ens fan oblidar. Sant Jordi serà jutjat per agredir animals. El cinema espanyol empitjorarà i tot.
Però el que és més important de tot: amb tanta gent, ja es podrà trobar aparcament a Vic?
Es veu que ja ha arribat, a poc a poc, sense fer gaire soroll. Ens ocupa el primer banc –ull viu!- mundial, ni més ni menys. La banca xinesa s’obre camí, des de setembre, al circuit econòmic espanyol. Que, de fet, ja no és ni econòmic ni espanyol, sinó financer i apàtrida.
No es pot negar que a Xina hi ha negoci. Només entabanant una província per estalviar diners n’hi ha prou per dormir a sou tota una vida. I au, embalum! Toca créixer, estendre els braços cap a noves fronteres. Però aquesta no és la manera de fer dels veïns orientals. Diuen que són comunistes. I els entesos de negocis, que pensen: demà m’afaitaràs! I els ignorants, que fem honor al substantiu.
És un cas curiós, el xinès. Contradictori, més aviat. No s’entrelluca del tot com poden mantenir un sistema comunista amb el brutal ritme del capital que exporten a cop de batuta –i de teler- pel món. L’agonia productiva dels seguidors de Marx és salvada -molt oportunament- per les dogmàtiques cadenes de muntatge neoliberals. I la trèmula dicotomia llibertat-seguretat democràtica és substituïda per la ferrenya maquinària militar. Una perfecta simbiosi del capitalisme més salvatge amb el control més salvatge.
Qui dóna més? En el fons, els més voraços taurons occidentals tenen fred de peus.
Els europeus, molt progressistes, són els primers de menystenir el veïnat, de proclamar als quatre vents els drets fonamentals de l’ésser humà. I, més enllà de les ullades del quart poder, s’escarrassen perquè les seves empreses siguin les primeres a conquerir el mercat mandarí. Mà d’obra barata i controlada. Senzill! Com és que no se’ls havia acudit abans? La colla d’arreplegats que malviuen xarrupant de la feina digna i exigint drets moriran de gana.
El gegant xinès ja comença a deixondir-se. De moment, només s’arrenca les lleganyes, que cauen a plom sobre els vells continents. Hi ha restaurants que, no exempts del tot de llegendes urbanes, copen les ciutats a l’estil fúngic. Confeccions de legalitat diversa que cusen l’inconsútil amb etiqueta falsa. Col•leccions inabastables de gats d’anquilosats moviments, entre altres productes dignes de consumisme irreverent. A preu de rifa, que porta de corcoll als qui paguen assegurances.
Començar a aprendre’s l’any del drac i el de la rata no estaria de més. Poc temps passarà, que l’idil•li utòpic de la democràcia ja serà un record. La cultura mudarà també de pell. Mal llamp! Substituir la paella d’arròs per una mica d’ídem bullit no servirà. I molt menys retornar a la cultura de l’esforç que Esteban & Co. ens fan oblidar. Sant Jordi serà jutjat per agredir animals. El cinema espanyol empitjorarà i tot.
Però el que és més important de tot: amb tanta gent, ja es podrà trobar aparcament a Vic?
dimecres, 22 de setembre del 2010
Oci juvenil
L’oci d’avui dia, encapçalat pels locals nocturns, no deixa d’ésser curiós. Les discoteques i locals similars només són concebuts amb dos únics objectius: d’una banda, el negoci de l’alcohol i, en alguns casos, d’altres substàncies. De l’altra, proporcionar una via de sortida a les preocupacions del dia a dia. I, com que aquesta és la societat dels instints, la combinació d’ambdós factors es torna explosiva.
Punts de trobada del jovent, amb excedent energètic i hormonal, on, sense presències autoritàries, es pot forçar l’horari natural del son fins al matí de l’endemà. I aquest fet s’acompanya de la sensació de transgressió de les normes. Però, alerta!, perquè trenquen amb uns cànons que no són els seus, són de generacions anteriors: per als joves, això ja és normal. És habitual ferir el cicle del son, consumir substàncies legals –o fins i tot il•legals– i ésser ànimes lliures, a la seva manera. L’educació d’avui dia també és curiosa. Amb els anys, la música ha anat adquirint un to repetitiu i cansat. La lletra de les cançons no és digna de poesia, sinó que es basa en enaltir els beneficis de la festa, la música i, sobretot, l’amor i el sexe. Mai Eros havia estat tan gastat. Però, sobretot, el volum musical és el que ajuda al còctel. La quantitat exagerada de decibels exigeix un contacte físic elevat, ja que la gent només es pot comunicar cridant-se a l’orella. En la nostra cultura, això significa envair la zona personal dels individus.
Una primera presa de contacte així ja genera tensió sexual. I, per descomptat, la massificació de l’espai també, donada la incapacitat de ballar de forma ordenada sense topar amb algú. L’ordre no hi és contemplat: el centre de la pista és pur contacte. Les figures conegudes com a gogós, ballarins de cossos perfectes mig nus, pagats pels locals mateix, incrementen encara més la necessitat sexual dels clients. També hi ha la creixent tendència juvenil a vestir cada cop menys roba. Això ja és una qüestió d’educació, també. I sense oblidar l’alcohol, que com a droga legal no deixa de donar beneficis comercials. Tenint en compte la desinhibició, eufòria i despreocupació que provoca, no és d’estranyar que sigui el component més important de la combinació nocturna. Si a un estat d’embriaguesa s’hi afegeixen els altres ingredients, el resultat és una situació febril i malaltissa. El curiós és que els agrada tornar-hi.
Aquesta situació es repeteix molt sovint, potser massa. No són els joves els que han de prendre el relleu d’aixecar el país?
Punts de trobada del jovent, amb excedent energètic i hormonal, on, sense presències autoritàries, es pot forçar l’horari natural del son fins al matí de l’endemà. I aquest fet s’acompanya de la sensació de transgressió de les normes. Però, alerta!, perquè trenquen amb uns cànons que no són els seus, són de generacions anteriors: per als joves, això ja és normal. És habitual ferir el cicle del son, consumir substàncies legals –o fins i tot il•legals– i ésser ànimes lliures, a la seva manera. L’educació d’avui dia també és curiosa. Amb els anys, la música ha anat adquirint un to repetitiu i cansat. La lletra de les cançons no és digna de poesia, sinó que es basa en enaltir els beneficis de la festa, la música i, sobretot, l’amor i el sexe. Mai Eros havia estat tan gastat. Però, sobretot, el volum musical és el que ajuda al còctel. La quantitat exagerada de decibels exigeix un contacte físic elevat, ja que la gent només es pot comunicar cridant-se a l’orella. En la nostra cultura, això significa envair la zona personal dels individus.
Una primera presa de contacte així ja genera tensió sexual. I, per descomptat, la massificació de l’espai també, donada la incapacitat de ballar de forma ordenada sense topar amb algú. L’ordre no hi és contemplat: el centre de la pista és pur contacte. Les figures conegudes com a gogós, ballarins de cossos perfectes mig nus, pagats pels locals mateix, incrementen encara més la necessitat sexual dels clients. També hi ha la creixent tendència juvenil a vestir cada cop menys roba. Això ja és una qüestió d’educació, també. I sense oblidar l’alcohol, que com a droga legal no deixa de donar beneficis comercials. Tenint en compte la desinhibició, eufòria i despreocupació que provoca, no és d’estranyar que sigui el component més important de la combinació nocturna. Si a un estat d’embriaguesa s’hi afegeixen els altres ingredients, el resultat és una situació febril i malaltissa. El curiós és que els agrada tornar-hi.
Aquesta situació es repeteix molt sovint, potser massa. No són els joves els que han de prendre el relleu d’aixecar el país?
dimecres, 7 de juliol del 2010
Petites grans diferències
Article que m'han publicat a la revista D'Estil, de la qual en sóc col·laborador des de fa prop d'un any. La meva secció es centra en la reflexió. No és tant una pseudofilosofia complicada d'abastar sinó, més aviat, petites històries. Com Alessandro Baricco al seu brillant "Seda", això no són contes, ni novel·les: són històries. I les històries no tenen el punt d'imaginació i exageració de les faules. Poden ser reals com la vida mateixa. Amb el toc d'una inevitable i negra ironia de fons, també real i cruel com la vida.
"Aquesta és la història de dues persones que no tenien res en comú, excepte per dues dates: la de llur naixement i la data de la mort. Els seus noms no són importants: els anomenarem Jordi i Maria.
En Jordi va tenir la sort de néixer al Europa. La Maria, a Àfrica. El primer era fill únic i la segona era la petita de deu germans. Els pares d’en Jordi es van divorciar quan aquest era massa petit per entendre-ho. La Maria es va quedar òrfena als quatre anys; els seus pares van morir de tuberculosi i ella va haver d’anar a viure amb els seus oncles.
En Jordi va viure una infància plàcida i entrà en una molt rebel adolescència. Va deixar els estudis i als setze anys començà a treballar. La Maria ajudava la família amb els ramats de bestiar i amb la collita abans de tenir memòria. No tingué temps d’estudiar. Als onze anys la van casar amb un home de cinquanta. Al cap de poc temps, naixeria el seu primer fill.
En Jordi tingué una esbojarrada joventut en què saltà de feina en feina, seguí quasi totes les modes, consumí tot tipus de droga –legal o il•legal- i sortí de festa tan sovint com el sou li ho permetia. La Maria no deixà de feinejar a casa seva fins i tot quan hagué de donar a llum cinc criatures més.
En Jordi s’acostava a la trentena i va tractar de dissimular la incipient calba i els primers cabells blancs. Per a la Maria els anys passaven sense adonar-se’n, entre la canalla i les feines de casa. Va quedar-se viuda quan encara tenia quitxalla per mantenir, i envellí més ràpid del que hauria volgut. Va haver de tornar a casar-se perquè els seus fills poguessin menjar.
En Jordi no va tenir cap relació estable. Ell, de fet, es considerava una ànima massa lliure com per tenir cap lligam. Tampoc va tenir fills. La Maria no ho havia pogut triar.
El físic d’en Jordi va anar decaient. Li faltava l’aire, l’esquena el torturava, i li descobriren un càncer. Als quaranta va morir per culpa dels múltiples excessos de la seva joventut. La Maria també va morir als quaranta, de paludisme, després de sofrir la malaltia un any. Envoltada pels seus fills ja adults i els seus primers néts, el seu cor es va rendir.
“Ha mort jove”, deien els amics d’en Jordi.
“Ha mort gran”, deien els parents de la Maria."
"Aquesta és la història de dues persones que no tenien res en comú, excepte per dues dates: la de llur naixement i la data de la mort. Els seus noms no són importants: els anomenarem Jordi i Maria.
En Jordi va tenir la sort de néixer al Europa. La Maria, a Àfrica. El primer era fill únic i la segona era la petita de deu germans. Els pares d’en Jordi es van divorciar quan aquest era massa petit per entendre-ho. La Maria es va quedar òrfena als quatre anys; els seus pares van morir de tuberculosi i ella va haver d’anar a viure amb els seus oncles.
En Jordi va viure una infància plàcida i entrà en una molt rebel adolescència. Va deixar els estudis i als setze anys començà a treballar. La Maria ajudava la família amb els ramats de bestiar i amb la collita abans de tenir memòria. No tingué temps d’estudiar. Als onze anys la van casar amb un home de cinquanta. Al cap de poc temps, naixeria el seu primer fill.
En Jordi tingué una esbojarrada joventut en què saltà de feina en feina, seguí quasi totes les modes, consumí tot tipus de droga –legal o il•legal- i sortí de festa tan sovint com el sou li ho permetia. La Maria no deixà de feinejar a casa seva fins i tot quan hagué de donar a llum cinc criatures més.
En Jordi s’acostava a la trentena i va tractar de dissimular la incipient calba i els primers cabells blancs. Per a la Maria els anys passaven sense adonar-se’n, entre la canalla i les feines de casa. Va quedar-se viuda quan encara tenia quitxalla per mantenir, i envellí més ràpid del que hauria volgut. Va haver de tornar a casar-se perquè els seus fills poguessin menjar.
En Jordi no va tenir cap relació estable. Ell, de fet, es considerava una ànima massa lliure com per tenir cap lligam. Tampoc va tenir fills. La Maria no ho havia pogut triar.
El físic d’en Jordi va anar decaient. Li faltava l’aire, l’esquena el torturava, i li descobriren un càncer. Als quaranta va morir per culpa dels múltiples excessos de la seva joventut. La Maria també va morir als quaranta, de paludisme, després de sofrir la malaltia un any. Envoltada pels seus fills ja adults i els seus primers néts, el seu cor es va rendir.
“Ha mort jove”, deien els amics d’en Jordi.
“Ha mort gran”, deien els parents de la Maria."
dilluns, 21 de juny del 2010
Sobre la percepció temporal
Aquesta reflexió, vinguda al cas fa un temps en un fòrum de la xarxa, sobrevingué inesperada, vomitada, una inspiració que, de sobte, brollà amb força de dins sense aturador. S’havia d’escriure. I aquí la deixo, un pèl més arreglada:
“Existeix el Temps?
La concepció del temps com un sistema de mesura és fonamentalment una idea humana. No tant preconcebuda ni inscrita en el nostre ésser, com insinuen alguns autors racionalistes contemporanis; la preeminència de les antigues cultures l'existència de les quals girava al voltant d'una idea cíclica de l'Univers pot rebatre aquest punt. Si bé avui dia busquem mesurar tot el que tinguem al nostre abast (i el que no també), no és fins a un determinat punt concret de la Història que es comença a plantejar una nova manera d'observar el món. Aquest fet desencadenaria una radical transformació de la cultura i la nostra percepció psicològica del nostre entorn, de l'Univers. La Història també és un altre sistema de mesura racionalista que, a més, sorgí per aquelles dates. Situem-nos: Grècia Hel·lènica.
Jürgen Habermas va plantejar aquest canvi en la seva obra, quelcom que va tenir lloc durant l'aparició de l'escriptura a la Grècia Clàssica. És recomanable i interessant llegir-lo, ja que es pot observar una progressiva transformació des d'un enfocament comunicatiu oral, hegemònic, a noves formes de comunicació basades en l'escriptura. Plató i Aristòtil formen una part fonamental del plantejament de l’erudit Habermas. El primer va ser qui va començar a utilitzar l'escriptura de forma moderada, bo i coneixent quin impacte podia causar una nova forma de comunicació; i el seu alumne va ser qui el va succeir emprant més encara, però, l’escriptura. Va iniciar estudis sobre el món que l'envoltava, amb els quals va crear classificacions de flora, de fauna, accidents geogràfics ... Bé van contribuir a la configuració d'aquesta nova perspectiva, posteriorment, els plantejaments creacionistes de les cultures jueva i cristiana.
Tot i això, per quins set sous incideixo en aquesta capbussada hel·lènica? Doncs es deu, principalment, que el descobriment i l'ús de l'escriptura van tenir fortes repercussions que configuraren la nostra posterior psicologia i la percepció que tenim de l’entorn. Aquest punt d'inflexió és el que va portar a la gent a "llegir" el món, a considerar-lo una línia finita i limitada. Recta. Mesurable.
Veieu per on vaig? Ara és quan apareix el brillant McLuhan!
La concepció que tenim del nostre món es planteja des d'una perspectiva visual, racional, lineal i finita. Aquesta és la idea que ens transmet l'escriptura i que conforma un univers de percepció psicològica que apliquem a tot allò que ens envolta. El mateix McLuhan sostenia que consideràvem la gent més avançada a nosaltres com uns "visionaris". Una altra vegada la percepció visual, altra torna veient el món a través dels ulls que llegeixen!
Arribats fins aquí, podeu veure la relació que s'estableix amb la recerca d'un origen de tot l’Univers, de la nostra pròpia Història? Veieu també com aquest principi és el que ens porta a crear el Temps, sobre l'esquena del qual hem volgut emmarcar-hi tota la resta de creacions finites de la nostra ment? A mesura que es va produir el canvi d'una societat oral a una societat escriptuària, es va ordenar i classificar el món, així com també es va crear una nova visió d'aquest.
Tot aquest concepte va ser amplificat i estès als estaments de la societat amb la invenció de la impremta per part de Gutenberg. Alguns autors van analitzar amb posterioritat aquesta idea, com el mateix McLuhan, a "La galàxia Gutenberg", així com també el sociòleg Max Weber en els seus estudis. De fet, aquest últim és particularment interessant de llegir: sobre la predestinació de l'ànima en el luteranisme i com això provocà una formació mental materialista; també el "desencantament del món" de Weber planteja que, en poder ser el món analitzat per les ciències (abans acotades per la religió), va provocar que les figures mítiques anessin desapareixent progressivament de l'imaginari popular i cultural. Això dóna com a resultat un món altament racionalitzat que cada cop planteja menys opcions ultramundanes als individus (a resultes d’això, digué Nietzsche que Déu ha mort, i , a més, a mans de l’home). Després també hi ha l'extens estudi del mateix Weber sobre la burocràcia i sobre com aquesta acabarà per anul·lar i ofegar els individus (i d'això se’n podria parlar extensament: DNI, telefonia mòbil, Internet i els monstres que són les xarxes socials...). Però aquesta ja és una altra història.
La idea principal ja està plantejada: la nostra percepció és visual, lineal, escriptuària en la seva majoria. Per això ens és realment difícil abstreure'ns de la idea que pugui existir un no-temps, quelcom que no entri dins dels límits i càlculs que ens proporciona el nostre coneixement acumulat (també lineal i visual). Per aquesta mateixa raó ens és estrany algú que afirmi que el temps no existeix o que l'univers és realment infinit: perquè trenquen amb els estàndards racionalistes que se'ns inscriuen com una convenció social indiscutible.
Bé, si heu llegit fins aquí, l’enhorabona i ànims, que ja queda poc.
És ara quan ens toca pensar en les antigues cultures presocràtiques; aquelles que pertanyien a un món sense escriptura i que transmetien el coneixement de manera oral, a partir del mite, de l’èpica, de contes, a partir de lliçons que es repetien en veu alta, de coneixement acumulat fonamentalment per la cultura popular. Aquestes societats, fossin més tribals o menys, van perviure, en part, durant l'edat mitjana, fins a la invenció de la impremta; la transmissió de la cultura popular i els mites seguí essent oral durant els segles posteriors a l’Edat Antiga (com a molt, fou icònica-visual: retaules, recursos pictòrics, escultures; dins les edificacions eclesiàstiques). Durant segles hom preservà gran part de les cultures tribals originals, fonamentalment perquè la transmissió del coneixement continuava essent, en essència, oral. La idea cíclica de l'Univers prové, doncs, de les primeres cultures tribals (incís: per què considerem les societats sense escriptura endarrerides i "tribals"? Perquè ubiquem la Humanitat en una línia recta evolutiva que els defineix per sota de nosaltres. "Baudolino", d'Umberto Eco, deixa clar aquest aspecte amb el personatge de Gavagai i els altres habitants de Pndapetzim).
Així doncs, les cultures que consideraven l'Univers en si com un cicle es mostraven en una inusual (bé, inusual avui dia) comunió amb la natura, amb el món. En estar tan a prop d'aquesta, van poder concebre la seva particular visió: de la mateixa manera que formem part de la Mare Natura, devien pensar, de la mateixa manera que després del llarg hivern ve el renéixer de la primavera i el càlid estiu, de la mateixa manera que després que una planta es marceix i mor reneix un brot al seu costat, d'aquesta mateixa manera formem nosaltres part del món.
Algú ha llegit la carta del cap indi Seattle al president dels EUA? Suposo que ara aquest algú somriu.
És ara el torn de Nietzsche. Quan afirma que “Déu ha mort”, ho fa amb la convicció d'asseverar la mort de les cultures orals i cícliques, perquè els límits de la societat escriptuària no conceben lloc per a un ésser totpoderós superior. El consol metafísic que l'alemany ens ofereix mitjançant el seu Zaratustra és la idea de l'Etern Retorn. Vist el que s'ha exposat, té la seva lògica: Nietzsche va voler tornar a una perspectiva oral, a un cicle interminable, a aquells orígens que ja es perdien pels volts del segle XIX.
Així doncs, i per acabar aquesta dissertació: és lògic doncs, pensar que l'Univers no té un inici ni un final, sinó una eterna existència? L'únic concepte realment etern és el cicle que ens lliga a tots! Així com nosaltres també viurem eternament dins el Retorn de Nietzsche, també ho fa per se el món. No té sentit mesurar l’incommensurable! Les línies queden curtes i neulides davant el cercle inacabable. Encara que la nostra psicologia racional se centra en un entorn tridimensional que percebem mitjançant els sentits, una altra cosa és el que pugui existir fora d'aquest entorn. Quartes dimensions, altres plans dimensionals (interessant aspecte de la física quàntica), l'existència d'un ens totpoderós que realment regeixi la nostra destinació... Si considerem vàlid l'Etern Retorn, com podem estar segurs que no portem ja una infinitat d'eons atemporals repetint les mateixes accions? Triem les nostres accions, llavors?
La vastitud d'aquests conceptes, en grau de magnituds incommensurables, és una cosa que ni tan sols podrem arribar a comprendre, ni ara, ni mai.”
Un es queda a gust després d'això.
“Existeix el Temps?
La concepció del temps com un sistema de mesura és fonamentalment una idea humana. No tant preconcebuda ni inscrita en el nostre ésser, com insinuen alguns autors racionalistes contemporanis; la preeminència de les antigues cultures l'existència de les quals girava al voltant d'una idea cíclica de l'Univers pot rebatre aquest punt. Si bé avui dia busquem mesurar tot el que tinguem al nostre abast (i el que no també), no és fins a un determinat punt concret de la Història que es comença a plantejar una nova manera d'observar el món. Aquest fet desencadenaria una radical transformació de la cultura i la nostra percepció psicològica del nostre entorn, de l'Univers. La Història també és un altre sistema de mesura racionalista que, a més, sorgí per aquelles dates. Situem-nos: Grècia Hel·lènica.
Jürgen Habermas va plantejar aquest canvi en la seva obra, quelcom que va tenir lloc durant l'aparició de l'escriptura a la Grècia Clàssica. És recomanable i interessant llegir-lo, ja que es pot observar una progressiva transformació des d'un enfocament comunicatiu oral, hegemònic, a noves formes de comunicació basades en l'escriptura. Plató i Aristòtil formen una part fonamental del plantejament de l’erudit Habermas. El primer va ser qui va començar a utilitzar l'escriptura de forma moderada, bo i coneixent quin impacte podia causar una nova forma de comunicació; i el seu alumne va ser qui el va succeir emprant més encara, però, l’escriptura. Va iniciar estudis sobre el món que l'envoltava, amb els quals va crear classificacions de flora, de fauna, accidents geogràfics ... Bé van contribuir a la configuració d'aquesta nova perspectiva, posteriorment, els plantejaments creacionistes de les cultures jueva i cristiana.
Tot i això, per quins set sous incideixo en aquesta capbussada hel·lènica? Doncs es deu, principalment, que el descobriment i l'ús de l'escriptura van tenir fortes repercussions que configuraren la nostra posterior psicologia i la percepció que tenim de l’entorn. Aquest punt d'inflexió és el que va portar a la gent a "llegir" el món, a considerar-lo una línia finita i limitada. Recta. Mesurable.
Veieu per on vaig? Ara és quan apareix el brillant McLuhan!
La concepció que tenim del nostre món es planteja des d'una perspectiva visual, racional, lineal i finita. Aquesta és la idea que ens transmet l'escriptura i que conforma un univers de percepció psicològica que apliquem a tot allò que ens envolta. El mateix McLuhan sostenia que consideràvem la gent més avançada a nosaltres com uns "visionaris". Una altra vegada la percepció visual, altra torna veient el món a través dels ulls que llegeixen!
Arribats fins aquí, podeu veure la relació que s'estableix amb la recerca d'un origen de tot l’Univers, de la nostra pròpia Història? Veieu també com aquest principi és el que ens porta a crear el Temps, sobre l'esquena del qual hem volgut emmarcar-hi tota la resta de creacions finites de la nostra ment? A mesura que es va produir el canvi d'una societat oral a una societat escriptuària, es va ordenar i classificar el món, així com també es va crear una nova visió d'aquest.
Tot aquest concepte va ser amplificat i estès als estaments de la societat amb la invenció de la impremta per part de Gutenberg. Alguns autors van analitzar amb posterioritat aquesta idea, com el mateix McLuhan, a "La galàxia Gutenberg", així com també el sociòleg Max Weber en els seus estudis. De fet, aquest últim és particularment interessant de llegir: sobre la predestinació de l'ànima en el luteranisme i com això provocà una formació mental materialista; també el "desencantament del món" de Weber planteja que, en poder ser el món analitzat per les ciències (abans acotades per la religió), va provocar que les figures mítiques anessin desapareixent progressivament de l'imaginari popular i cultural. Això dóna com a resultat un món altament racionalitzat que cada cop planteja menys opcions ultramundanes als individus (a resultes d’això, digué Nietzsche que Déu ha mort, i , a més, a mans de l’home). Després també hi ha l'extens estudi del mateix Weber sobre la burocràcia i sobre com aquesta acabarà per anul·lar i ofegar els individus (i d'això se’n podria parlar extensament: DNI, telefonia mòbil, Internet i els monstres que són les xarxes socials...). Però aquesta ja és una altra història.
La idea principal ja està plantejada: la nostra percepció és visual, lineal, escriptuària en la seva majoria. Per això ens és realment difícil abstreure'ns de la idea que pugui existir un no-temps, quelcom que no entri dins dels límits i càlculs que ens proporciona el nostre coneixement acumulat (també lineal i visual). Per aquesta mateixa raó ens és estrany algú que afirmi que el temps no existeix o que l'univers és realment infinit: perquè trenquen amb els estàndards racionalistes que se'ns inscriuen com una convenció social indiscutible.
Bé, si heu llegit fins aquí, l’enhorabona i ànims, que ja queda poc.
És ara quan ens toca pensar en les antigues cultures presocràtiques; aquelles que pertanyien a un món sense escriptura i que transmetien el coneixement de manera oral, a partir del mite, de l’èpica, de contes, a partir de lliçons que es repetien en veu alta, de coneixement acumulat fonamentalment per la cultura popular. Aquestes societats, fossin més tribals o menys, van perviure, en part, durant l'edat mitjana, fins a la invenció de la impremta; la transmissió de la cultura popular i els mites seguí essent oral durant els segles posteriors a l’Edat Antiga (com a molt, fou icònica-visual: retaules, recursos pictòrics, escultures; dins les edificacions eclesiàstiques). Durant segles hom preservà gran part de les cultures tribals originals, fonamentalment perquè la transmissió del coneixement continuava essent, en essència, oral. La idea cíclica de l'Univers prové, doncs, de les primeres cultures tribals (incís: per què considerem les societats sense escriptura endarrerides i "tribals"? Perquè ubiquem la Humanitat en una línia recta evolutiva que els defineix per sota de nosaltres. "Baudolino", d'Umberto Eco, deixa clar aquest aspecte amb el personatge de Gavagai i els altres habitants de Pndapetzim).
Així doncs, les cultures que consideraven l'Univers en si com un cicle es mostraven en una inusual (bé, inusual avui dia) comunió amb la natura, amb el món. En estar tan a prop d'aquesta, van poder concebre la seva particular visió: de la mateixa manera que formem part de la Mare Natura, devien pensar, de la mateixa manera que després del llarg hivern ve el renéixer de la primavera i el càlid estiu, de la mateixa manera que després que una planta es marceix i mor reneix un brot al seu costat, d'aquesta mateixa manera formem nosaltres part del món.
Algú ha llegit la carta del cap indi Seattle al president dels EUA? Suposo que ara aquest algú somriu.
És ara el torn de Nietzsche. Quan afirma que “Déu ha mort”, ho fa amb la convicció d'asseverar la mort de les cultures orals i cícliques, perquè els límits de la societat escriptuària no conceben lloc per a un ésser totpoderós superior. El consol metafísic que l'alemany ens ofereix mitjançant el seu Zaratustra és la idea de l'Etern Retorn. Vist el que s'ha exposat, té la seva lògica: Nietzsche va voler tornar a una perspectiva oral, a un cicle interminable, a aquells orígens que ja es perdien pels volts del segle XIX.
Així doncs, i per acabar aquesta dissertació: és lògic doncs, pensar que l'Univers no té un inici ni un final, sinó una eterna existència? L'únic concepte realment etern és el cicle que ens lliga a tots! Així com nosaltres també viurem eternament dins el Retorn de Nietzsche, també ho fa per se el món. No té sentit mesurar l’incommensurable! Les línies queden curtes i neulides davant el cercle inacabable. Encara que la nostra psicologia racional se centra en un entorn tridimensional que percebem mitjançant els sentits, una altra cosa és el que pugui existir fora d'aquest entorn. Quartes dimensions, altres plans dimensionals (interessant aspecte de la física quàntica), l'existència d'un ens totpoderós que realment regeixi la nostra destinació... Si considerem vàlid l'Etern Retorn, com podem estar segurs que no portem ja una infinitat d'eons atemporals repetint les mateixes accions? Triem les nostres accions, llavors?
La vastitud d'aquests conceptes, en grau de magnituds incommensurables, és una cosa que ni tan sols podrem arribar a comprendre, ni ara, ni mai.”
Un es queda a gust després d'això.
divendres, 18 de juny del 2010
Un principi qualsevol
Fa temps que barrino sobre escriure un bloc d’aquests. Després d’alguna prova fallida, en què mantenir una certa constància es feia una creu, m’he decidit. Ja toca. Faltava l’última empenta, que al final m’ha donat el Quadern Gris de Josep Pla. El seu dietari de joventut, escrit quan tenia la mateixa edat que jo, vint-i-un anys. El problema, emperò, és que no pretenc acostar-m’hi. Ni de bon tros! No puc arribar al seu nivell de prosa, i no sóc ni un terç de llegit de com n’era ell. Sense gaires complicacions, voldria que això també fos un dietari, més adaptat als temps que ens ha tocat viure. Escrit per algú amb inquietuds, sí, però a molta distància d’un gegant com va ser, i encara és, l’escriptor de Palafrugell. Un dietari amanit, és clar, amb la reflexió que pugui derivar de les experiències diàries. Sigui una reflexió elevadament filosòfica o no. La mateixa que em fa estudiar de periodista i treballar com a articulista d’opinió.
Trobo el magraner especialment idoni. Pla el descrivia des del punt de vista de l’estudiant encara infant, bo i recordant la tossuderia de l’arbre. Nafres i trompades en rebia a cabassos, creixent com creixia en un pati d’escola. Però floria; i com floria! Això és el que recorda que les adversitats són circumstancials, però les virtuts, eternes.
Sense més dilacions, crec que es pot donar per inaugurat aquest bloc.
Trobo el magraner especialment idoni. Pla el descrivia des del punt de vista de l’estudiant encara infant, bo i recordant la tossuderia de l’arbre. Nafres i trompades en rebia a cabassos, creixent com creixia en un pati d’escola. Però floria; i com floria! Això és el que recorda que les adversitats són circumstancials, però les virtuts, eternes.
Sense més dilacions, crec que es pot donar per inaugurat aquest bloc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)