Pensar

En moments de complaença, de descans o de reflexió, és quan un més s'adona de les diferents realitats i perspectives que cohabiten dins el seu petit món. I també és quan un pensa en què posseeix o què li manca. De la seva relació real amb el seu entorn. No és d'estranyar que la major part de les decisions importants en la vida d'una persona es prenguin mentre està tombat al llit, assegut en una butaca o enmig de la pau de la naturalesa.

Totes elles, emperò, comparteixen el mateix denominador comú: l'individu en qüestió ha de trobar-se sol. Pensar no és quelcom que es pugui compartir. De les limitacions que la ment té en el seu haver, aquesta és la que sembla més dura. La manca d'algú a prop que pugui aconsellar o, en el seu defecte, donar suport moral mitjançant una silenciosa presència, sembla que hagi d'enfonsar més en el dubte i la incertesa de l'individu. No obstant, és aquest mínim contacte amb els estímuls humans la que provoca que la persona pugui pensar. I és el moment de trobar-se un mateix (malgrat que aquesta expressió estigui greument erosionada al pas de les generacions).

Tanmateix, res de tot això té sentit sense l'existència del silenci. El silenci i la soledat són aquells amics inextricables, units, que des de temps immemorials conviuen. La presència humana genera soroll, inevitable, estrident, desconcertant. Per això vivim, avui dia, rodejats de so. El que ens allunya de la imponent presència de la naturalesa és justament aquesta condició humana. Antany, hom podia decidir si es trobava rodejat de silenci. Es podia cercar sense dificultat. Avui dia, el so -i el seu cunyat insidiós, el soroll- ens emmarca el dia a dia. Sincerament, com ja preguntaren Els Esquirols al seu moment: qui coneix el silenci? Quan no és un motor vehicular, és un moviment humà, una conversa, unes obres. Poca opció de silenci hi ha. Els pocs que hem tingut l'avantatge de viure -o créixer- en un poble sabem valorar-ho. Les ciutats no són per a pensar.

La natura mateix també emet so, però rara vegada és soroll. Què hi ha de dolent, que no hi estiguem avesats, en el refilar d'un estol d'ocells? És inhòspit l'aire que venteja per entre els arbres? El parrup dels coloms, la quasi ininterrompuda melodia dels grills? La naturalesa es per se equilibrada, perfecta, melòdica. Som els éssers humans els que li volem donar forma i, en el nostre intent d'imitar aquesta melodia natural i impertorbable, hem creat la música. Que a l'últim segle s'ha convertit més en soroll que no pas perseguit la funció per la qual va ésser creada. D'ara per ara, descartem-la. Poques composicions clàssiques posen la pell de gallina, emocionen. Hi ha cançons, avui en dia, que puguin ser capaces de burxar l'ànima com ho fan aquestes? La música és una de les múltiples víctimes de la indústria cultural; el problema és que a la llarga el públic en demana més, d'aquest opi (al·ludint a Marx). Els compositors de la cançó clàssica foren aquells que entengueren el profund solc que la música cava en nosaltres i ens permet, per uns moments, envolar-nos lluny de la terra. Però no oblidem que no hi ha melodia més preciosa que la natural, així que l'individu pot prescindir de la composició humana si li és necessari.

És així, i gairebé només així, en soledat i en el silenci melodiós de la natura, quan hom pot conèixer. No només la pròpia realitat, sinó l'enorme immensitat del que hi ha més enllà de les insignificants vides humanes. Sigui Déu, sigui el que sigui.

"Déu és silenci", que digué Raimon Panikkar. Oblidem-nos del soroll per un moment.

Ens prenen l'aparcament!

A Vic no hi ha manera d’aparcar més enllà de les deu del matí. Mentre busco i rebusco pels envitricollats carrers de la universitat, arriba la notícia de la ràdio.

Es veu que ja ha arribat, a poc a poc, sense fer gaire soroll. Ens ocupa el primer banc –ull viu!- mundial, ni més ni menys. La banca xinesa s’obre camí, des de setembre, al circuit econòmic espanyol. Que, de fet, ja no és ni econòmic ni espanyol, sinó financer i apàtrida.

No es pot negar que a Xina hi ha negoci. Només entabanant una província per estalviar diners n’hi ha prou per dormir a sou tota una vida. I au, embalum! Toca créixer, estendre els braços cap a noves fronteres. Però aquesta no és la manera de fer dels veïns orientals. Diuen que són comunistes. I els entesos de negocis, que pensen: demà m’afaitaràs! I els ignorants, que fem honor al substantiu.

És un cas curiós, el xinès. Contradictori, més aviat. No s’entrelluca del tot com poden mantenir un sistema comunista amb el brutal ritme del capital que exporten a cop de batuta –i de teler- pel món. L’agonia productiva dels seguidors de Marx és salvada -molt oportunament- per les dogmàtiques cadenes de muntatge neoliberals. I la trèmula dicotomia llibertat-seguretat democràtica és substituïda per la ferrenya maquinària militar. Una perfecta simbiosi del capitalisme més salvatge amb el control més salvatge.
Qui dóna més? En el fons, els més voraços taurons occidentals tenen fred de peus.

Els europeus, molt progressistes, són els primers de menystenir el veïnat, de proclamar als quatre vents els drets fonamentals de l’ésser humà. I, més enllà de les ullades del quart poder, s’escarrassen perquè les seves empreses siguin les primeres a conquerir el mercat mandarí. Mà d’obra barata i controlada. Senzill! Com és que no se’ls havia acudit abans? La colla d’arreplegats que malviuen xarrupant de la feina digna i exigint drets moriran de gana.

El gegant xinès ja comença a deixondir-se. De moment, només s’arrenca les lleganyes, que cauen a plom sobre els vells continents. Hi ha restaurants que, no exempts del tot de llegendes urbanes, copen les ciutats a l’estil fúngic. Confeccions de legalitat diversa que cusen l’inconsútil amb etiqueta falsa. Col•leccions inabastables de gats d’anquilosats moviments, entre altres productes dignes de consumisme irreverent. A preu de rifa, que porta de corcoll als qui paguen assegurances.

Començar a aprendre’s l’any del drac i el de la rata no estaria de més. Poc temps passarà, que l’idil•li utòpic de la democràcia ja serà un record. La cultura mudarà també de pell. Mal llamp! Substituir la paella d’arròs per una mica d’ídem bullit no servirà. I molt menys retornar a la cultura de l’esforç que Esteban & Co. ens fan oblidar. Sant Jordi serà jutjat per agredir animals. El cinema espanyol empitjorarà i tot.

Però el que és més important de tot: amb tanta gent, ja es podrà trobar aparcament a Vic?