En Damià romania silenciós al llit de mort. En un visible últim esforç, va demanar que el deixessin sol amb els seus tres néts ja adults. Els familiars, sorpresos, no li van dir que no.
- Digui, avi –contestà el menor. Era el que més unit hi estava.
- Sou grans, ja podeu pensar amb seny. Us demanaré un favor, ara que me’n vaig.
Silenci expectant.
- No malgasteu la vostra vida. Sé que aneu pel mal camí. Els vostres pares no m’ho han dit per no fer-me patir. Sé que fumeu, preneu droga tova i freqüenteu ambients que no són sans. Deixeu-ho, per favor. No és bo.
Els néts es miraren entre ells, muts.
- Jo també vaig ser una bona peça, de jove –començà l’avi. Els tres es van sorprendre, ja que l’avi sempre havia estat un tros de pa-. Fumava, bevia, i si hagués continuat amb aquella mala vida, hauria mort abans del que em pensava. Quan un és jove no pensa en les conseqüències. Aquell cop... me’n vaig adonar. Escolteu-me. Una nit, tornant a casa embriac, vaig creuar una carretera sense mirar, i un cotxe, embalat, se’m va endur.
Els tres germans l’escoltaven, tensos.
- A aquella velocitat, hom mor a causa del xoc. Jo me’n vaig sortir, nafrat però viu. Els metges deien que era tot un miracle. I jo... no podia deixar de pensar-hi. Quan tenia la vida desencaminada, perduda, aleshores havia succeït. No era un miracle: era una senyal. Un avís que el meu destí no era morir embriac, jove, sense ningú que em plorés. Era el moment de redirigir la meva vida, una segona oportunitat. Per això... no vull que sigueu uns bales perdudes. Encara sou a temps de canviar. Teniu una vida per endavant.
Una llàgrima havia baixat per la galta de l’avi Damià. Amb una última exhalació, satisfet, va expirar.
Els dos germans majors van fer cas omís de l’última voluntat de l’avi i, si bé van comportar-se durant pocs mesos, al cap del temps tornaren al mal camí. El petit, en canvi, va decidir madurar. Va reprendre uns estudis temps enrere abandonats, va deixar el tabac, la beguda, les males companyies. Sovint els preguntava als seus germans si canviarien. Els altres li responien “Demà m’afaitaràs!”.
Un parell d’anys més tard, el germà gran va morir, embriac, en un accident de cotxe. Després del funeral, el germà petit li recordà al mitjà que encara podia encaminar les seves passes.
- Pots comptar! La vida és curta i s’ha de viure. Ja veus que no hi ha Destí. No existeix perquè no hi ha segones oportunitats. Casualitats i prou.
- T’equivoques, germà. La segona oportunitat se’ns va oferir a la mort de l’avi.
divendres, 12 de novembre del 2010
dimarts, 2 de novembre del 2010
Déus de paper
Voldria fer constar que el següent article no té les meves habituals pinzellades de pompositat lèxica: forma part d'una assignatura universitària en què em dedico a escriure columnes d'opinió, obertes a tots els públics. I per això he de moderar les paraules.
"Qui era un crack, i no dels que hi ha ara, era Nietzsche: ja fa gairebé segle i mig que va dir que “Déu ha mort”.
No hi estarien gaire d’acord els argentins, que segur que canonitzaran el Pelusa d’aquí a unes dècades. Ser poc menys que un Déu no deu ser gaire fàcil. Això sí: aquest és ben humà, que les drogues li han passat factura. O els espanyols, que, tard o d’hora, portaran Iniesta al panteó del Sants. Si no ho han fet encara, és clar. Don Andrés ja ha obrat algun miracle, com augmentar la natalitat; primer a Catalunya, i després es veurà si amb Espanya també ha funcionat. De fet, n’hi ha molts que no consideren humana la seva pal•lidesa de pell: ja podria ben ser. I doneu-li temps a la religió que el barcelonisme dedicarà a Messi.
Bé, potser Déus o Sants, no ho són. I menys, Cristiano Ronaldo. Però sí que reben banys de masses com si baixessin de l’Olimp mateix. Viuen a cos de rei, i molts obliden, ja abans de fer-se majors d’edat, que tenien un origen humil. La gent els idolatra, els adora, o fins i tot els consagra un ciri en els partits difícils (que sí, que ho he vist). Potser si els capellans fessin uns tocs de pilota tindrien més concurrència de feligresos.
S’ha donat casos de gent que ho viu profundament, en excés, que és capaç d’esbatussar-se amb els altres pels seus herois de pantalons curts. Ben bé, com si es tractés de groupies adolescents en plena efervescència d’un concert de Ricky Martin. Suposo que és normal: sempre hi ha extrems. D’altres només s’esbatussen perquè la testosterona mana, això és: l’esport és l’excusa.
Ja ho diuen els sociòlegs en alguns diaris que no són esportius: l’esport rei ve a substituir la fam bèl•lica i els mites. Així, tot de cop. I, vaja, no sembla que els falti raó. Es recorre a l’èpica molt sovint. Hi ha miracles, mites i sants. Enemics mortals. Passió, lluita, músculs. Premsa rosa.
La diferència entre uns i altres és que el món de l’esport és de vist i no vist. Cada dècada es canvia de Déus, cada dècada arriben nous equips i enemics. Nous herois prenen el poder que els confereixen els seus creients i al cap de pocs anys ja són dins el sac de l’oblit.
Però no deixa d’haver-hi la forta necessitat humana al darrere. Marx, contun-dent i categòric, digué que la religió és l’opi del poble. És evident que el futbol és la nova droga, i de disseny. Però Nietzsche, que era un crack dels que no circulen avui dia, digué que Déu ha mort. I en el seu lloc hi tenim els Déus de paper."
"Qui era un crack, i no dels que hi ha ara, era Nietzsche: ja fa gairebé segle i mig que va dir que “Déu ha mort”.
No hi estarien gaire d’acord els argentins, que segur que canonitzaran el Pelusa d’aquí a unes dècades. Ser poc menys que un Déu no deu ser gaire fàcil. Això sí: aquest és ben humà, que les drogues li han passat factura. O els espanyols, que, tard o d’hora, portaran Iniesta al panteó del Sants. Si no ho han fet encara, és clar. Don Andrés ja ha obrat algun miracle, com augmentar la natalitat; primer a Catalunya, i després es veurà si amb Espanya també ha funcionat. De fet, n’hi ha molts que no consideren humana la seva pal•lidesa de pell: ja podria ben ser. I doneu-li temps a la religió que el barcelonisme dedicarà a Messi.
Bé, potser Déus o Sants, no ho són. I menys, Cristiano Ronaldo. Però sí que reben banys de masses com si baixessin de l’Olimp mateix. Viuen a cos de rei, i molts obliden, ja abans de fer-se majors d’edat, que tenien un origen humil. La gent els idolatra, els adora, o fins i tot els consagra un ciri en els partits difícils (que sí, que ho he vist). Potser si els capellans fessin uns tocs de pilota tindrien més concurrència de feligresos.
S’ha donat casos de gent que ho viu profundament, en excés, que és capaç d’esbatussar-se amb els altres pels seus herois de pantalons curts. Ben bé, com si es tractés de groupies adolescents en plena efervescència d’un concert de Ricky Martin. Suposo que és normal: sempre hi ha extrems. D’altres només s’esbatussen perquè la testosterona mana, això és: l’esport és l’excusa.
Ja ho diuen els sociòlegs en alguns diaris que no són esportius: l’esport rei ve a substituir la fam bèl•lica i els mites. Així, tot de cop. I, vaja, no sembla que els falti raó. Es recorre a l’èpica molt sovint. Hi ha miracles, mites i sants. Enemics mortals. Passió, lluita, músculs. Premsa rosa.
La diferència entre uns i altres és que el món de l’esport és de vist i no vist. Cada dècada es canvia de Déus, cada dècada arriben nous equips i enemics. Nous herois prenen el poder que els confereixen els seus creients i al cap de pocs anys ja són dins el sac de l’oblit.
Però no deixa d’haver-hi la forta necessitat humana al darrere. Marx, contun-dent i categòric, digué que la religió és l’opi del poble. És evident que el futbol és la nova droga, i de disseny. Però Nietzsche, que era un crack dels que no circulen avui dia, digué que Déu ha mort. I en el seu lloc hi tenim els Déus de paper."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)