Segona oportunitat

En Damià romania silenciós al llit de mort. En un visible últim esforç, va demanar que el deixessin sol amb els seus tres néts ja adults. Els familiars, sorpresos, no li van dir que no.
- Digui, avi –contestà el menor. Era el que més unit hi estava.
- Sou grans, ja podeu pensar amb seny. Us demanaré un favor, ara que me’n vaig.

Silenci expectant.
- No malgasteu la vostra vida. Sé que aneu pel mal camí. Els vostres pares no m’ho han dit per no fer-me patir. Sé que fumeu, preneu droga tova i freqüenteu ambients que no són sans. Deixeu-ho, per favor. No és bo.

Els néts es miraren entre ells, muts.
- Jo també vaig ser una bona peça, de jove –començà l’avi. Els tres es van sorprendre, ja que l’avi sempre havia estat un tros de pa-. Fumava, bevia, i si hagués continuat amb aquella mala vida, hauria mort abans del que em pensava. Quan un és jove no pensa en les conseqüències. Aquell cop... me’n vaig adonar. Escolteu-me. Una nit, tornant a casa embriac, vaig creuar una carretera sense mirar, i un cotxe, embalat, se’m va endur.

Els tres germans l’escoltaven, tensos.
- A aquella velocitat, hom mor a causa del xoc. Jo me’n vaig sortir, nafrat però viu. Els metges deien que era tot un miracle. I jo... no podia deixar de pensar-hi. Quan tenia la vida desencaminada, perduda, aleshores havia succeït. No era un miracle: era una senyal. Un avís que el meu destí no era morir embriac, jove, sense ningú que em plorés. Era el moment de redirigir la meva vida, una segona oportunitat. Per això... no vull que sigueu uns bales perdudes. Encara sou a temps de canviar. Teniu una vida per endavant.

Una llàgrima havia baixat per la galta de l’avi Damià. Amb una última exhalació, satisfet, va expirar.

Els dos germans majors van fer cas omís de l’última voluntat de l’avi i, si bé van comportar-se durant pocs mesos, al cap del temps tornaren al mal camí. El petit, en canvi, va decidir madurar. Va reprendre uns estudis temps enrere abandonats, va deixar el tabac, la beguda, les males companyies. Sovint els preguntava als seus germans si canviarien. Els altres li responien “Demà m’afaitaràs!”.

Un parell d’anys més tard, el germà gran va morir, embriac, en un accident de cotxe. Després del funeral, el germà petit li recordà al mitjà que encara podia encaminar les seves passes.
- Pots comptar! La vida és curta i s’ha de viure. Ja veus que no hi ha Destí. No existeix perquè no hi ha segones oportunitats. Casualitats i prou.
- T’equivoques, germà. La segona oportunitat se’ns va oferir a la mort de l’avi.