Pensar

En moments de complaença, de descans o de reflexió, és quan un més s'adona de les diferents realitats i perspectives que cohabiten dins el seu petit món. I també és quan un pensa en què posseeix o què li manca. De la seva relació real amb el seu entorn. No és d'estranyar que la major part de les decisions importants en la vida d'una persona es prenguin mentre està tombat al llit, assegut en una butaca o enmig de la pau de la naturalesa.

Totes elles, emperò, comparteixen el mateix denominador comú: l'individu en qüestió ha de trobar-se sol. Pensar no és quelcom que es pugui compartir. De les limitacions que la ment té en el seu haver, aquesta és la que sembla més dura. La manca d'algú a prop que pugui aconsellar o, en el seu defecte, donar suport moral mitjançant una silenciosa presència, sembla que hagi d'enfonsar més en el dubte i la incertesa de l'individu. No obstant, és aquest mínim contacte amb els estímuls humans la que provoca que la persona pugui pensar. I és el moment de trobar-se un mateix (malgrat que aquesta expressió estigui greument erosionada al pas de les generacions).

Tanmateix, res de tot això té sentit sense l'existència del silenci. El silenci i la soledat són aquells amics inextricables, units, que des de temps immemorials conviuen. La presència humana genera soroll, inevitable, estrident, desconcertant. Per això vivim, avui dia, rodejats de so. El que ens allunya de la imponent presència de la naturalesa és justament aquesta condició humana. Antany, hom podia decidir si es trobava rodejat de silenci. Es podia cercar sense dificultat. Avui dia, el so -i el seu cunyat insidiós, el soroll- ens emmarca el dia a dia. Sincerament, com ja preguntaren Els Esquirols al seu moment: qui coneix el silenci? Quan no és un motor vehicular, és un moviment humà, una conversa, unes obres. Poca opció de silenci hi ha. Els pocs que hem tingut l'avantatge de viure -o créixer- en un poble sabem valorar-ho. Les ciutats no són per a pensar.

La natura mateix també emet so, però rara vegada és soroll. Què hi ha de dolent, que no hi estiguem avesats, en el refilar d'un estol d'ocells? És inhòspit l'aire que venteja per entre els arbres? El parrup dels coloms, la quasi ininterrompuda melodia dels grills? La naturalesa es per se equilibrada, perfecta, melòdica. Som els éssers humans els que li volem donar forma i, en el nostre intent d'imitar aquesta melodia natural i impertorbable, hem creat la música. Que a l'últim segle s'ha convertit més en soroll que no pas perseguit la funció per la qual va ésser creada. D'ara per ara, descartem-la. Poques composicions clàssiques posen la pell de gallina, emocionen. Hi ha cançons, avui en dia, que puguin ser capaces de burxar l'ànima com ho fan aquestes? La música és una de les múltiples víctimes de la indústria cultural; el problema és que a la llarga el públic en demana més, d'aquest opi (al·ludint a Marx). Els compositors de la cançó clàssica foren aquells que entengueren el profund solc que la música cava en nosaltres i ens permet, per uns moments, envolar-nos lluny de la terra. Però no oblidem que no hi ha melodia més preciosa que la natural, així que l'individu pot prescindir de la composició humana si li és necessari.

És així, i gairebé només així, en soledat i en el silenci melodiós de la natura, quan hom pot conèixer. No només la pròpia realitat, sinó l'enorme immensitat del que hi ha més enllà de les insignificants vides humanes. Sigui Déu, sigui el que sigui.

"Déu és silenci", que digué Raimon Panikkar. Oblidem-nos del soroll per un moment.