Ens prenen l'aparcament!

A Vic no hi ha manera d’aparcar més enllà de les deu del matí. Mentre busco i rebusco pels envitricollats carrers de la universitat, arriba la notícia de la ràdio.

Es veu que ja ha arribat, a poc a poc, sense fer gaire soroll. Ens ocupa el primer banc –ull viu!- mundial, ni més ni menys. La banca xinesa s’obre camí, des de setembre, al circuit econòmic espanyol. Que, de fet, ja no és ni econòmic ni espanyol, sinó financer i apàtrida.

No es pot negar que a Xina hi ha negoci. Només entabanant una província per estalviar diners n’hi ha prou per dormir a sou tota una vida. I au, embalum! Toca créixer, estendre els braços cap a noves fronteres. Però aquesta no és la manera de fer dels veïns orientals. Diuen que són comunistes. I els entesos de negocis, que pensen: demà m’afaitaràs! I els ignorants, que fem honor al substantiu.

És un cas curiós, el xinès. Contradictori, més aviat. No s’entrelluca del tot com poden mantenir un sistema comunista amb el brutal ritme del capital que exporten a cop de batuta –i de teler- pel món. L’agonia productiva dels seguidors de Marx és salvada -molt oportunament- per les dogmàtiques cadenes de muntatge neoliberals. I la trèmula dicotomia llibertat-seguretat democràtica és substituïda per la ferrenya maquinària militar. Una perfecta simbiosi del capitalisme més salvatge amb el control més salvatge.
Qui dóna més? En el fons, els més voraços taurons occidentals tenen fred de peus.

Els europeus, molt progressistes, són els primers de menystenir el veïnat, de proclamar als quatre vents els drets fonamentals de l’ésser humà. I, més enllà de les ullades del quart poder, s’escarrassen perquè les seves empreses siguin les primeres a conquerir el mercat mandarí. Mà d’obra barata i controlada. Senzill! Com és que no se’ls havia acudit abans? La colla d’arreplegats que malviuen xarrupant de la feina digna i exigint drets moriran de gana.

El gegant xinès ja comença a deixondir-se. De moment, només s’arrenca les lleganyes, que cauen a plom sobre els vells continents. Hi ha restaurants que, no exempts del tot de llegendes urbanes, copen les ciutats a l’estil fúngic. Confeccions de legalitat diversa que cusen l’inconsútil amb etiqueta falsa. Col•leccions inabastables de gats d’anquilosats moviments, entre altres productes dignes de consumisme irreverent. A preu de rifa, que porta de corcoll als qui paguen assegurances.

Començar a aprendre’s l’any del drac i el de la rata no estaria de més. Poc temps passarà, que l’idil•li utòpic de la democràcia ja serà un record. La cultura mudarà també de pell. Mal llamp! Substituir la paella d’arròs per una mica d’ídem bullit no servirà. I molt menys retornar a la cultura de l’esforç que Esteban & Co. ens fan oblidar. Sant Jordi serà jutjat per agredir animals. El cinema espanyol empitjorarà i tot.

Però el que és més important de tot: amb tanta gent, ja es podrà trobar aparcament a Vic?