Sobre la percepció temporal

Aquesta reflexió, vinguda al cas fa un temps en un fòrum de la xarxa, sobrevingué inesperada, vomitada, una inspiració que, de sobte, brollà amb força de dins sense aturador. S’havia d’escriure. I aquí la deixo, un pèl més arreglada:

“Existeix el Temps?

La concepció del temps com un sistema de mesura és fonamentalment una idea humana. No tant preconcebuda ni inscrita en el nostre ésser, com insinuen alguns autors racionalistes contemporanis; la preeminència de les antigues cultures l'existència de les quals girava al voltant d'una idea cíclica de l'Univers pot rebatre aquest punt. Si bé avui dia busquem mesurar tot el que tinguem al nostre abast (i el que no també), no és fins a un determinat punt concret de la Història que es comença a plantejar una nova manera d'observar el món. Aquest fet desencadenaria una radical transformació de la cultura i la nostra percepció psicològica del nostre entorn, de l'Univers. La Història també és un altre sistema de mesura racionalista que, a més, sorgí per aquelles dates. Situem-nos: Grècia Hel·lènica.

Jürgen Habermas va plantejar aquest canvi en la seva obra, quelcom que va tenir lloc durant l'aparició de l'escriptura a la Grècia Clàssica. És recomanable i interessant llegir-lo, ja que es pot observar una progressiva transformació des d'un enfocament comunicatiu oral, hegemònic, a noves formes de comunicació basades en l'escriptura. Plató i Aristòtil formen una part fonamental del plantejament de l’erudit Habermas. El primer va ser qui va començar a utilitzar l'escriptura de forma moderada, bo i coneixent quin impacte podia causar una nova forma de comunicació; i el seu alumne va ser qui el va succeir emprant més encara, però, l’escriptura. Va iniciar estudis sobre el món que l'envoltava, amb els quals va crear classificacions de flora, de fauna, accidents geogràfics ... Bé van contribuir a la configuració d'aquesta nova perspectiva, posteriorment, els plantejaments creacionistes de les cultures jueva i cristiana.

Tot i això, per quins set sous incideixo en aquesta capbussada hel·lènica? Doncs es deu, principalment, que el descobriment i l'ús de l'escriptura van tenir fortes repercussions que configuraren la nostra posterior psicologia i la percepció que tenim de l’entorn. Aquest punt d'inflexió és el que va portar a la gent a "llegir" el món, a considerar-lo una línia finita i limitada. Recta. Mesurable.

Veieu per on vaig? Ara és quan apareix el brillant McLuhan!

La concepció que tenim del nostre món es planteja des d'una perspectiva visual, racional, lineal i finita. Aquesta és la idea que ens transmet l'escriptura i que conforma un univers de percepció psicològica que apliquem a tot allò que ens envolta. El mateix McLuhan sostenia que consideràvem la gent més avançada a nosaltres com uns "visionaris". Una altra vegada la percepció visual, altra torna veient el món a través dels ulls que llegeixen!

Arribats fins aquí, podeu veure la relació que s'estableix amb la recerca d'un origen de tot l’Univers, de la nostra pròpia Història? Veieu també com aquest principi és el que ens porta a crear el Temps, sobre l'esquena del qual hem volgut emmarcar-hi tota la resta de creacions finites de la nostra ment? A mesura que es va produir el canvi d'una societat oral a una societat escriptuària, es va ordenar i classificar el món, així com també es va crear una nova visió d'aquest.

Tot aquest concepte va ser amplificat i estès als estaments de la societat amb la invenció de la impremta per part de Gutenberg. Alguns autors van analitzar amb posterioritat aquesta idea, com el mateix McLuhan, a "La galàxia Gutenberg", així com també el sociòleg Max Weber en els seus estudis. De fet, aquest últim és particularment interessant de llegir: sobre la predestinació de l'ànima en el luteranisme i com això provocà una formació mental materialista; també el "desencantament del món" de Weber planteja que, en poder ser el món analitzat per les ciències (abans acotades per la religió), va provocar que les figures mítiques anessin desapareixent progressivament de l'imaginari popular i cultural. Això dóna com a resultat un món altament racionalitzat que cada cop planteja menys opcions ultramundanes als individus (a resultes d’això, digué Nietzsche que Déu ha mort, i , a més, a mans de l’home). Després també hi ha l'extens estudi del mateix Weber sobre la burocràcia i sobre com aquesta acabarà per anul·lar i ofegar els individus (i d'això se’n podria parlar extensament: DNI, telefonia mòbil, Internet i els monstres que són les xarxes socials...). Però aquesta ja és una altra història.

La idea principal ja està plantejada: la nostra percepció és visual, lineal, escriptuària en la seva majoria. Per això ens és realment difícil abstreure'ns de la idea que pugui existir un no-temps, quelcom que no entri dins dels límits i càlculs que ens proporciona el nostre coneixement acumulat (també lineal i visual). Per aquesta mateixa raó ens és estrany algú que afirmi que el temps no existeix o que l'univers és realment infinit: perquè trenquen amb els estàndards racionalistes que se'ns inscriuen com una convenció social indiscutible.

Bé, si heu llegit fins aquí, l’enhorabona i ànims, que ja queda poc.

És ara quan ens toca pensar en les antigues cultures presocràtiques; aquelles que pertanyien a un món sense escriptura i que transmetien el coneixement de manera oral, a partir del mite, de l’èpica, de contes, a partir de lliçons que es repetien en veu alta, de coneixement acumulat fonamentalment per la cultura popular. Aquestes societats, fossin més tribals o menys, van perviure, en part, durant l'edat mitjana, fins a la invenció de la impremta; la transmissió de la cultura popular i els mites seguí essent oral durant els segles posteriors a l’Edat Antiga (com a molt, fou icònica-visual: retaules, recursos pictòrics, escultures; dins les edificacions eclesiàstiques). Durant segles hom preservà gran part de les cultures tribals originals, fonamentalment perquè la transmissió del coneixement continuava essent, en essència, oral. La idea cíclica de l'Univers prové, doncs, de les primeres cultures tribals (incís: per què considerem les societats sense escriptura endarrerides i "tribals"? Perquè ubiquem la Humanitat en una línia recta evolutiva que els defineix per sota de nosaltres. "Baudolino", d'Umberto Eco, deixa clar aquest aspecte amb el personatge de Gavagai i els altres habitants de Pndapetzim).

Així doncs, les cultures que consideraven l'Univers en si com un cicle es mostraven en una inusual (bé, inusual avui dia) comunió amb la natura, amb el món. En estar tan a prop d'aquesta, van poder concebre la seva particular visió: de la mateixa manera que formem part de la Mare Natura, devien pensar, de la mateixa manera que després del llarg hivern ve el renéixer de la primavera i el càlid estiu, de la mateixa manera que després que una planta es marceix i mor reneix un brot al seu costat, d'aquesta mateixa manera formem nosaltres part del món.

Algú ha llegit la carta del cap indi Seattle al president dels EUA? Suposo que ara aquest algú somriu.

És ara el torn de Nietzsche. Quan afirma que “Déu ha mort”, ho fa amb la convicció d'asseverar la mort de les cultures orals i cícliques, perquè els límits de la societat escriptuària no conceben lloc per a un ésser totpoderós superior. El consol metafísic que l'alemany ens ofereix mitjançant el seu Zaratustra és la idea de l'Etern Retorn. Vist el que s'ha exposat, té la seva lògica: Nietzsche va voler tornar a una perspectiva oral, a un cicle interminable, a aquells orígens que ja es perdien pels volts del segle XIX.

Així doncs, i per acabar aquesta dissertació: és lògic doncs, pensar que l'Univers no té un inici ni un final, sinó una eterna existència? L'únic concepte realment etern és el cicle que ens lliga a tots! Així com nosaltres també viurem eternament dins el Retorn de Nietzsche, també ho fa per se el món. No té sentit mesurar l’incommensurable! Les línies queden curtes i neulides davant el cercle inacabable. Encara que la nostra psicologia racional se centra en un entorn tridimensional que percebem mitjançant els sentits, una altra cosa és el que pugui existir fora d'aquest entorn. Quartes dimensions, altres plans dimensionals (interessant aspecte de la física quàntica), l'existència d'un ens totpoderós que realment regeixi la nostra destinació... Si considerem vàlid l'Etern Retorn, com podem estar segurs que no portem ja una infinitat d'eons atemporals repetint les mateixes accions? Triem les nostres accions, llavors?

La vastitud d'aquests conceptes, en grau de magnituds incommensurables, és una cosa que ni tan sols podrem arribar a comprendre, ni ara, ni mai.”



Un es queda a gust després d'això.

Un principi qualsevol

Fa temps que barrino sobre escriure un bloc d’aquests. Després d’alguna prova fallida, en què mantenir una certa constància es feia una creu, m’he decidit. Ja toca. Faltava l’última empenta, que al final m’ha donat el Quadern Gris de Josep Pla. El seu dietari de joventut, escrit quan tenia la mateixa edat que jo, vint-i-un anys. El problema, emperò, és que no pretenc acostar-m’hi. Ni de bon tros! No puc arribar al seu nivell de prosa, i no sóc ni un terç de llegit de com n’era ell. Sense gaires complicacions, voldria que això també fos un dietari, més adaptat als temps que ens ha tocat viure. Escrit per algú amb inquietuds, sí, però a molta distància d’un gegant com va ser, i encara és, l’escriptor de Palafrugell. Un dietari amanit, és clar, amb la reflexió que pugui derivar de les experiències diàries. Sigui una reflexió elevadament filosòfica o no. La mateixa que em fa estudiar de periodista i treballar com a articulista d’opinió.

Trobo el magraner especialment idoni. Pla el descrivia des del punt de vista de l’estudiant encara infant, bo i recordant la tossuderia de l’arbre. Nafres i trompades en rebia a cabassos, creixent com creixia en un pati d’escola. Però floria; i com floria! Això és el que recorda que les adversitats són circumstancials, però les virtuts, eternes.

Sense més dilacions, crec que es pot donar per inaugurat aquest bloc.