Article que m'han publicat a la revista D'Estil, de la qual en sóc col·laborador des de fa prop d'un any. La meva secció es centra en la reflexió. No és tant una pseudofilosofia complicada d'abastar sinó, més aviat, petites històries. Com Alessandro Baricco al seu brillant "Seda", això no són contes, ni novel·les: són històries. I les històries no tenen el punt d'imaginació i exageració de les faules. Poden ser reals com la vida mateixa. Amb el toc d'una inevitable i negra ironia de fons, també real i cruel com la vida.
"Aquesta és la història de dues persones que no tenien res en comú, excepte per dues dates: la de llur naixement i la data de la mort. Els seus noms no són importants: els anomenarem Jordi i Maria.
En Jordi va tenir la sort de néixer al Europa. La Maria, a Àfrica. El primer era fill únic i la segona era la petita de deu germans. Els pares d’en Jordi es van divorciar quan aquest era massa petit per entendre-ho. La Maria es va quedar òrfena als quatre anys; els seus pares van morir de tuberculosi i ella va haver d’anar a viure amb els seus oncles.
En Jordi va viure una infància plàcida i entrà en una molt rebel adolescència. Va deixar els estudis i als setze anys començà a treballar. La Maria ajudava la família amb els ramats de bestiar i amb la collita abans de tenir memòria. No tingué temps d’estudiar. Als onze anys la van casar amb un home de cinquanta. Al cap de poc temps, naixeria el seu primer fill.
En Jordi tingué una esbojarrada joventut en què saltà de feina en feina, seguí quasi totes les modes, consumí tot tipus de droga –legal o il•legal- i sortí de festa tan sovint com el sou li ho permetia. La Maria no deixà de feinejar a casa seva fins i tot quan hagué de donar a llum cinc criatures més.
En Jordi s’acostava a la trentena i va tractar de dissimular la incipient calba i els primers cabells blancs. Per a la Maria els anys passaven sense adonar-se’n, entre la canalla i les feines de casa. Va quedar-se viuda quan encara tenia quitxalla per mantenir, i envellí més ràpid del que hauria volgut. Va haver de tornar a casar-se perquè els seus fills poguessin menjar.
En Jordi no va tenir cap relació estable. Ell, de fet, es considerava una ànima massa lliure com per tenir cap lligam. Tampoc va tenir fills. La Maria no ho havia pogut triar.
El físic d’en Jordi va anar decaient. Li faltava l’aire, l’esquena el torturava, i li descobriren un càncer. Als quaranta va morir per culpa dels múltiples excessos de la seva joventut. La Maria també va morir als quaranta, de paludisme, després de sofrir la malaltia un any. Envoltada pels seus fills ja adults i els seus primers néts, el seu cor es va rendir.
“Ha mort jove”, deien els amics d’en Jordi.
“Ha mort gran”, deien els parents de la Maria."
