The Wrestler (2009)

NOM: El lluitador (The Wrestler)
ANY: 2008
DIRECTOR: Darren Aronofski
INTÈRPRETS: Mickey Rourke, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood


Amb “El lluitador”, Darren Aronofski ens mostra, sense embuts, la part més crua del fracàs. Amb un plantejament tan senzill com directe, teixeix un entramat al voltant de la vida de Randy Robinson, The Ram (el xai, el marrà), un lluitador de Wrestling que va viure els seus temps de glòria vint anys enrere i ara intenta tornar al cim. Una autèntica lliçó d’interpretació per part de Mickey Rourke –ressorgit de les seves cendres- i de Marisa Tomei arrodoneixen un film que es va endur menys premis dels que mereixia.

Els intents de Robinson de tornar a aixecar cap no deixen de retratar la vida real com és: inexpugnable i dura. A llarg termini, tot passa factura. I aquesta és la llei tan real que ens planteja la pel•lícula. Els excessos físics de Robinson són els que marquen el punt d’inflexió: quan ell ha de deixar allò pel qual ha viscut durant tants anys, allò que és l’eix dels seus esforços, el ring i la lluita, perquè li pot costar la salut i, en última instància la vida. Ha de renunciar a tot el que és i intentar arreglar una vida perduda, començant una relació amb l’stripper Pam –ja crescuda per a l’ofici- i intentar recuperar el contacte amb una filla que havia abandonat temps enrere. És aquest exercici d’introspecció el que dóna un enorme carisma a Robinson i fa que l’espectador s’hi apropi. Perquè, a diferència del que mostra entre les cordes del quadrilàter, és humà.

I d’aquesta manera, la pel•lícula crea diversos fronts que, tant per a cinèfils com per a novells, obre el debat i construeix nous punts de vista. Partint de l’argument principal, es deriva la profunda crítica a tot el circuit del Wrestling que tants diners mou arreu dels EUA, on tot és teatre i superficialitat. També, com Robinson afirma al final de la pel•lícula, “si vius al límit, l’espelma es consumeix pels dos costats”: aquí rau el punt més important de l’argument del film, en saber adaptar-se, en plantejar-se que hom no pot ser jove tota la vida i que el transcurs dels anys és el que, finalment, posa a lloc a tothom (com molt bé va definir Tom Wolfe a El periodismo canalla l’any 2000). També parla sobre la lluita per adaptar-se a un nou medi i l’acció humana que –per sobre del destí- és la que espatlla les coses quan tot sembla anar bé. O, fins i tot amb reminiscències de Matrix, de com es pot establir la diferència entre realitat o ficció quan Randy Robinson s’entossudeix que el coneguin per aquest nom, quan realment es diu Robin Ramzinski.

Tan sorprenent com atmosfèric és el ritme de la pel•lícula: lent, trist, d’acord amb l’ambient de la caiguda de Ram que Aronofski vol transmetre. Durant els combats el ritme es torna frenètic, accelerat, ple de l’adrenalina que Robinson respira. En definitiva, la pel•lícula sencera respira la vitalitat –elevada o decaiguda- del protagonista, i aquesta posada en escena ja és per se meritòria. És corprenedor el passeig de Robinson abans de saltar al “quadrilàter” de la carnisseria.

La fotografia i el color, en general, li donen un toc obscur, vellutat, fins i tot amb un punt vintage, potser per la nostàlgia dels anys vuitanta. La banda sonora d’Accept i el Boss acaben de donar forma al conjunt cohesionat que és el film.

En definitiva, Aronofski segueix sorprenent amb bones creacions cuidades fins al més mínim detall, i que es basen en el que és més important perquè una obra triomfi, sigui escrita o audiovisual: en la condició humana. En aquest cas, en la humanitat que s’amaga darrere dels fracassos.